L’any, explicat en disset portades de revistes

BarcelonaL’any se’n va però les portades es queden. El 2018 va deixar una bona collita de primeres pàgines de revistes, amb propostes gràfiques vibrants, de les que ressonen en el lector a partir d’aplicar una mirada i una idea visual sobre les celebritats i els principals temes de discussió global.

En política, es va notar que el món encara digereix l’efecte polític de l’huracà Trump. El polèmic president s’està convertint -més per mal que per bé- en una icona pop. Múltiples portades han tret partit del seu histrionisme físic per crear estampes inoblidables. El més agosarat va ser el Daily News de Nova York (02), que va regalar la portada escatològica de l’any: una tifa amb boca, ulls i la inconfusible tofa de cabells, sota el titular “Merda en comptes de cervell”. Però l’atac frontal a Trump no és cosa només dels tabloides. També la prestigiosa New York (01) va traspassar els límits del respecte presidencial al posar un primer pla de l’ataronjat mandatari amb nas de porc. “És la corrupció, estúpid”, resava el titular.

Molt més fi i amb la seva elegància natural, el New Yorker (05) el dibuixava estampat contra terra després de baixar unes escales mecàniques, però amb els polzes assenyalant cap amunt: metàfora del contrast entre els autoelogis que es dedica contínuament i la crua realitat. El dibuixant Barry Blitt jugava així amb la imatge de quan el magnat va anunciar la seva voluntat de ser candidat a la presidència descendint per unes escales mecàniques de la Torre Trump.

A Europa, també Der Spiegel (03) tirava de metàfora visual: a partir de la clàssica seqüència de siluetes que dibuixen l’evolució del mico a l’home, la revista proposava una involució en què l’estadi final era el president americà. I al Regne Unit, la revista setmanal del Guardian (06) es preguntava si el partit demòcrata té alguna opció de guanyar mai el vot de l’Amèrica rural. Ho il·lustraven amb una panotxa de blat de moro que, marcant bíceps fatxendes, duia a la gorra el lema “ Make America great again ”, popularitzat per Trump. Una altra de les portades trumpianes de l’any va ser la que li va dedicar Time (04). En aquest cas, comentava editorialment com els controls d’immigració separaven els infants de les seves famílies. En una primera pàgina tenyida de dramàtic vermell, una criatura plorava davant un Trump que se’l mirava indiferent. El titular: “Benvingut a Amèrica”.

Racisme, ecologia, armes

Algunes portades han sigut catalitzadores del debat o, si més no, han ajudat a subratllar que determinats temes formen part de l’agenda informativa. La revista ESPN (07), per exemple, canviava la seva habitual portada amb algun esportista de cos esculpit per un puny reivindicatiu, en un número centrat en analitzar la comunitat negra a l’esport. Les lletres cal·ligrafiades de Jeff Rogers li donaven un aspecte de pòster. També tenia aquesta qualitat estètica la portada del California Sunday Magazine (09) dedicat al tiroteig perpetrat a Las Vegas pel franctirador Stephen Paddock, en què van morir 58 persones. La imatge de la finestra trencada de l’hotel Mandalay Bay des d’on va consumar la matança juga amb el contrast de la quietud serena i geomètrica de la façana i l’horror que va generar, representat aquí per la finestra trencada. Una altra portada celebrada va ser la del National Geographic (08) dedicada a la crisi que té la humanitat amb els plàstics: a primer cop d’ull, la fotografia sembla un iceberg. Només al cap d’una estona d’observar-la el lector s’adona que es tracta d’una bossa gegant. El missatge és clar: com en un iceberg, només coneixem la punta del problema.

L’ofici de fer pensar

Les publicacions culturals van ser les més imaginatives. La revista Volksrant (11),per exemple, està abonada a les portades provocadores i aquest any no va faltar a la cita, amb la imatge d’algú inserint el cap en el propi anus, tot exclamant “Tinc una idea”: tota una reflexió sobre les cambres de ressonància de les xarxes socials i la tendència a aïllar-se en un mateix. També va ser sorprenent el muntatge de Time (13), que va posar en formació 958 drons per poder-los fotografiar, de manera que dibuixaven el característic contorn vermell i la capçalera d’aquesta mítica revista.

Més convencional en el format, però atrevit en el concepte, David Hockney va versionar una de les seves pintures hexagonals per guarnir una tapa del New Yorker (10) dedicat als viatges i la gastronomia. La imatge original revisa a la vegada un quadre de Meindert Hobbema del 1689. Altres vegades un bon retrat és suficient per fer una portada memorable. Com la fotografia que va fer Collier Schorr de Michelle Williams per a Vanity Fair (12). Una estampa que acaba sent icònica i, al mateix temps, un potent anunci encobert per a Louis Vuitton, la marca de la qual és ambaixadora Williams (i que té Schorr, un dels seus principals fotògrafs). En el subgènere d’obituaris gràfics, la mort de Stan Lee -cocreador de l’univers Marvel- va fer que Spiderman vessés una emotiva llàgrima des de la primera pàgina de l’edició de São Paulo de Metro (14).

Moda més diversa

Les revistes de moda van tornar a marcar el cànon del glamur i l’elegància. Però, com a mínim, ho van fer relaxant una mica el seu rígid patró i obrint-se a la diversitat. La web TheFashionSpot ha elaborat un estudi en què analitza les 51 capçaleres globals més destacades per fixar-se en la diversitat racial, de gènere, d’edat i de talles en un total de 745 portades publicades. I, a partir del recompte, es pot constatar que les persones negres van millorar la seva representació fins a suposar un 37,7% de les primeres pàgines. Això comporta un salt qualitatiu destacat, de 5,2 punts, respecte a l’any anterior. El 2014 la diversitat racial només s’observava en un 17,4% de les portades, la qual cosa vol dir que s’ha aconseguit doblar la ràtio en tan sols quatre anys. Les xifres, tanmateix, es beneficien de la inclusió de les edicions locals de Vogue de Taiwan, l’Índia o Aràbia.

Però, segons aquest estudi, el canvi de mentalitat és transversal. Per exemple, en els 14 anys anteriors el 2017 l’edició britànica de la revista només va dedicar sis portades a persones no blanques i, en canvi, fins a 12 celebritats negres han ocupat alguna de les 23 primeres pàgines en l’últim any. Una de les grans celebrities negres és Beyoncé, que va protagonitzar la portada del número de setembre de Vogue, considerat cada any com la Bíblia de la moda amb les seves més de 400 pàgines. Al Regne Unit, però, van optar per Rihanna (15), en una foto encara més espectacular i atrevida que a la seva germana americana. Una altra entrada d’aquesta revista és el número d’abril de la seva edició portuguesa (17) : feia servir una fotografia de Branislav Simoncik en què es jugava amb el contrast entre els cossos blancs i els negres, i ho subratllava tenyint de blau intens el fons, de manera que aconseguia una imatge molt depurada.

I, si la diversitat racial augmenta, també ho fa la presència de models de talles considerades grans per a la moda de passarel·la. De 6 portades el 2016 i 8 el 2017 s’ha pujat fins a 18. La progressió és positiva, però el pes relatiu encara és irrellevant: només el 2,4% de les portades van ser diverses des del punt de vista de la forma del cos. La revista Dazed va ser qui, amb tres models de talles per sobre de la 40, va fer més per la normalització dels cossos no prims. Tess Holiday (16) va aparèixer a Cosmopolitan, enviant un petó irònic als que alguna vegada l’han denigrat pel seu cos.

L’edat és l’altre factor discriminador a les portades. De nou, la presència de dones de més de 50 anys va fer un salt endavant, però massa tímid. De 34 celebritats per sobre d’aquesta frontera el 2016, es va passar a 39 l’any següent i, durant el 2018, la xifra ha augmentat fins a les 41 primeres pàgines. Amb tot, encara tot just representen el 5,5%.

Finalment, i pel que fa a la identitat sexual, només l’1,34% de les portades incloïen una model obertament transgènere o no binària. Això, tanmateix, suposa doblar la xifra de l’any anterior.