L'any que no s'acabava mai

La pandèmia no ho sé, però el 2020 té un final i ja hi som. Diuen que les frustracions venen donades per les expectatives i a l’any 2021 l’hem sobrepassat amb demandes. Pobre. L’imagino com si tingués vida pròpia i el veig fugint aclaparat. Amb una bicicleta de Glovo i sense lliurar cap comanda. Aquesta vegada tenim excusa: ens ha quedat molt per dir-nos, molt per veure'ns, molt per abraçar-nos, molt per ballar. Ens hem quedat aïllats. Però procurem no frustrar-nos massa. Tenim la salut mental prou tocada i excessius fronts oberts. Venim d’on venim però no sabem on anirem a parar. De tot aquest any estranyíssim n’havíem de treure un tractat. Jo encara no m’acostumo a veure tothom amb mascareta pel carrer. Hem tingut temps de trobar-nos amb nosaltres mateixos i de veure com funcionem col·lectivament quan una malaltia ens amenaça els dies i la vida. Quan ens la pren. El 2020 no té l’exclusiva de la mort. Hauria pogut servir per enfrontar-nos-hi d’una altra manera. Acceptant-la com un fet inevitable que tanca el cicle. O el cercle. Som massa tossudes i no costa tant: si vivim, morim. Costa molt, en realitat. Hem comès errors com cada any, i alguns de nous. Els errors són una font infinita d’aparicions que ens delaten. El temps no els fa inevitables. Sovint, només més persistents. Aquest any hem hagut de mirar de cara què fem amb la nostra gent gran i tornar a insistir en la importància de dotar el benestar social de tots els recursos necessaris perquè realment sigui benestar i social. L’any que arriba no tot anirà bé. Hi ha massa víctimes directes i indirectes d’una pandèmia que ens ha colpit perquè ens ha tocat directament a nosaltres. Tots els anys som a temps de pensar que hi ha els altres, sempre, i que estan pitjor. Ens podem tornar més egoistes. Cada dia som a temps d’empitjorar. Però també podem millorar i retenir l’esperit col·lectiu d’acompanyament que respiràvem aquells primers dies tancades a casa sense poder sortir-ne. Teníem por i paper de vàter. Ens vam reconèixer com a humans. Amb els defectes, les virtuts i l’estupidesa. L’humor.

El cap d’any serà molt fred. Els dies són tan d’hivern com aquella primavera que va aparèixer a les finestres i no vam poder olorar. El fred convida a estar a casa, quan la casa és casa i té un sostre. No poder sortir-ne va ser un descans per a molts i un infern per a d’altres. L’aturada general de la primera onada sembla una al·lucinació que difícilment es tornarà a repetir. Han deixat de passar moltes coses però n’han passat de tan inèdites que el 2020 acaba sent un any de merda extraordinari. Les pantalles ens han esgotat i els llibres de paper ens han salvat, i de passada s’han salvat a ells mateixos. Les paraules continuen sent un refugi on trobar les veus dels paisatges que ens envolten. Són indrets que coneixem però que no deixem de mirar amb estranyesa, encara que faci segles que ens vigilen. Quan algú ens els explica bé fem tot aquells viatges que ara sí que només tenim al cap. Han estat molts mesos buscant les escletxes que ens permetien sortir i respirar alguna cosa més que distància, mans i mascaretes. Crisi. Cremarem el 2020 a la foguera però no entrarem en calor. El gener promet noves trames per a una temporada que no es vol acabar. Mai no s’acaba res del tot. Com passa amb el raïm quan t’has emocionat desmesuradament i se t’acumulen els grans més enllà de les campanades. Com quan una vacuna és tan sols una part de la solució. Aquest any s’ha acabat. Abracem el que arriba. Que encara no ha sortit cap epidemiòleg a alertar-nos que això no es pot fer.