Els anys 20: la dècada dels populismes?
L’historiador grec Polibi va encunyar cap a l’any 200 aC el concepte d’oclocràcia, una forma de degeneració de la democràcia en què la massa viciada, confusa i irracional ja no representa la voluntat popular i, per tant, fa trontollar la idea de govern del poble. Més de dos mil·lennis després, el populisme presenta força similituds amb l’oclocràcia: la gent, cansada d’una democràcia corrupta i d’una elit política allunyada de les seves necessitats, s’agafa a idees primàries pretesament salvadores amb la vana pretensió de capgirar les coses. Busca enemics fàcils i solucions màgiques. És un fals retorn a l’essència democràtica. Un retorn demagògic a un pseudogovern del poble.
Més que la restauració d’una democràcia autèntica, els populismes acostumen a ser el preàmbul d’un autoritarisme poc dissimulat, marcat per un lideratge fort i personalista que s’erigeix com a veu del poble incomprès. Serien com una dictadura dins d’una democràcia formal desvirtuada. En més o menys grau, això és el que està passant una mica pertot. El populisme està corcant la democràcia. Mireu Trump, Orbán, Bolsonaro... El seu desvergonyiment s’escampa com una taca d’oli pel món. Els governants, fins i tot aquells que es creuen immunes a aquest dissolvent ideològic, també cauen en els seus vicis. Mireu com actua Boris Johnson, forçant els mecanismes parlamentaris i aprofitant-se de la ràbia popular. O què ha passat a Espanya a l’hora d’afrontar el cas català, delegant la política en el govern dels jutges i arrossegant les masses cap a la por i l’odi a un enemic contra el qual tot s’hi val.
L’oclocràcia de Polibi i la democràcia populista són malalties semblants. I difícils de combatre. Perquè no hi ha promeses alternatives enlluernadores que valguin. A vegades un pensa que l’única sortida és esperar que es produeixi el desastre, que la buidor política i moral sobre la qual se sustenten els populismes emergeixi amb tota la seva cruesa, deixant-nos a tots en una situació encara més precària. Llavors potser sí, potser hi haurà una reacció regeneradora, sensata. O no, o encara podem caure més avall. La pregunta és: ¿quant duraran els populismes? ¿Fins on seran capaços de degenerar la democràcia liberal? ¿Els anys 20 del segle XXI seran la dècada de la involució populista?
Sens dubte, la democràcia dels estats liberals paga els seus propis pecats: haver-se deixat guanyar terreny pel capitalisme financer, haver-se deixat segrestar per una aristocràcia funcionarial, haver perdut el discurs del bé comú cedint a l’individualisme neoliberal. Ara està molt debilitada, desorientada. Ha perdut el control de si mateixa. Ha perdut el monopoli del diner i de la comunicació. El populisme senzillament s’aprofita de totes aquestes febleses i mira cap a un fals passat idealitzat: ho critica tot per assolir el poder democràtic amb proclames buides i gens creïbles, sense cap voluntat de regenerar-lo.
La lluita contra el canvi climàtic i la lluita feminista són dos potents motors de canvi, d’aquí que els populismes les vulgui ridiculitzar. ¿Però n’hi ha prou? ¿Com es poden integrar aquestes banderes en un discurs polític que toqui el cor i remogui les vísceres de la democràcia? ¿Per quan una revolució responsable que no amagui les dificultats del canvi ni prometi falsos paradisos, que ofereixi esforç i demani sacrificis? Només des de l’honestedat intel·lectual d’uns polítics o líders socials que no tinguin por d’explicar els problemes, d’aportar solucions complexes i d’escoltar les preocupacions de la gent, podrem començar a sortir de l’atzucac. Fa un segle, la sortida va ser messiànica i dramàtica: dues guerres mundials. ¿Fins quan haurem d’esperar per a una radical revolució dels moderats?