Han sigut i són molts anys de convivència, forçada en molts casos per l’emigració. Famílies entrecreuades, afectes, experiències, mestissatge cultural. Hi ha un fil, diria que gruixut, encara que poc visible, entre els dos pobles. Seria suficient perquè parlem de Catalunya, però el d’ara és diferent. Tant el PP com sobretot Ciutadans han portat el seu conflicte. No tenen, segons sembla, més idees. Xipollegen en un fangar creat a propòsit. L’independentisme va comportar trencaments, sí, i ells exploten les pitjors passions, crispen. Veurem si els andalusos els donen suport.
36 anys a l’oposició
24/11/2018
2 min
PeriodistaFacin la prova: diguin a algun amic o parent que els enviï els millors moments de la campanya del PP, en aquestes eleccions o en anteriors. Tret que tinguin uns altres motius, no els votarien. No es pot fer pitjor. A ells, soferts repetidors durant gairebé quaranta anys, s’hi uneixen voluntaris de totes les latituds hispanes conjuminant improperis, insults, desqualificacions i supremacisme, fins i tot el més matusser: l’ hablismo [la crítica a una parla diferent], un altre tipus de racisme. El PP, així, mai serà una opció; només Javier Arenas, que sí que coneix Andalusia, va tenir opcions de governar, però la democràcia parlamentària ho va impedir. Són les regles.
És el clientelisme? Hi ajuda, sens dubte, però és una explicació insuficient. Tret que admetem, per exemple, que el PP porta 23 anys governant Màlaga per la mateixa raó.
A Andalusia mai hi ha hagut bipartidisme, només monopartidisme amb crosses. Dues legislatures amb el Partit Andalusista; una amb IU, i gairebé una altra amb el suport vergonyós de Ciutadans. Enmig, dos anys de pinça, quan amb José María Aznar (PP) i Julio Anguita (IU) es va pretendre bloquejar el govern socialista i governar, impacients, des del Parlament: un desastre.
Sense evolució
La dreta té una incapacitat innata per interpretar Andalusia, no hi està disposada, no perdona haver perdut el poder posseït durant anys de dictadures i absolutisme. I no evoluciona, encara no condemna ni el franquisme, que és tant com dir caciquisme, repressió, emigració forçosa, subdesenvolupament... Els andalusos som orgullosos, sabem en què fallem, però no ens agrada que ens ho refreguin per la cara els senyorets que van tenir, i encara tenen en molts casos, els andalusos sota el seu estrep.
És cert que el PSOE-A ha incorporat velles habilitats copiades dels antics amos, nou caciquisme, ara de partit, clientelisme, nepotisme, corrupció, però també ha tingut virtuts. Una idea social. Però ni totes juntes expliquen, per si soles, el seu èxit. La col·laboració maldestra de la dreta, que hi empata en anys a l’oposició, és impagable. No es tracta que hi hagi alternança: ¿Pa qué?, es pregunta la gent. Una altra cosa és l’alternativa, i aquesta dreta no sembla ser-ho. En tot cas, potser una esquerra reinventada. El gran mèrit socialista va ser apropiar-se de la bandera, de l’impuls popular per l’autogovern; se’l va quedar i li va treure l’espoleta. Es va fer andalusista encara que no n’exerceixi i la gent els perdona. I així 36 anys.
L'empremta catalana en la campanya
