500 anys regnant Raffaello

R afael no semblava, inicialment, el mestre renaixentista més excitant per capficar-s’hi aquests dies de confinament. Leonardo, ara ja una atracció Disney, era més savi i inventiu; Miquel Àngel, més genial; Dürer tenia un punt més refinat i exòtic... Tanmateix, Rafael és “el pintor”. Ha marcat el cànon de la “bona” pintura durant, exactament, cinc segles. Demà, dia 6 d’abril, farà 500 anys de la seva mort i, diuen, 537 del seu naixement. Va morir un Divendres Sant -com Crist, cosa que ja des del principi van remarcar els seus hagiògrafs- i va ser enterrat, l’endemà, al Panteó de Roma. Al Panteó de Roma! Encara hi és. Els milions de turistes que van en pelegrinatge a meravellar-se davant aquesta obra fundacional de l’arquitectura se solen entretenir una estona davant la tomba de Rafael. El seu famós epitafi diu “Aquí jau Rafael, per qui, mentre va viure, la Natura va témer ser vençuda, i quan va morir, ella també va témer morir”.

Feia uns quinze dies que tenia febre i els remeis dels metges varen agreujar una malaltia que, segons Giorgio Vasari, contemporani seu i autor de les Vita d’artisti, no era tal sinó una mena d’esgotament després de dies de fúria eròtica amb la seva amant, Margherite Luti. No se sap del cert d’on li venia la febre, però va acabar amb una de les carreres més brillants i meteòriques de la història de l’art. En el moment de la seva mort, amb 37 anys, era el responsable oficial de les antiguitats de Roma, estava treballant en un ambiciós plànol de la ciutat antiga, era director de la fàbrica de la nova basílica de Sant Pere ideada pel seu mentor Bramante, dirigia un taller amb una cinquantena d’artistes que executaven les obres a partir en bona part de cartons i dibuixos seus i, fidel a la seva obsessió per la innovació, estava ideant noves composicions, com es podia veure a la Transfiguració, la seva darrera obra, que avui es pot veure als museus vaticans.

Matteo Lafranconi, director de l’Scuderie del Quirinale i un dels comissaris de l’exposició Rafaello, que es podia veure a les seves sales fins que el confinament va deixar Roma deserta, explica en el seu text del catàleg fins a quin punt els contemporanis de Rafael ja el tenien com un ésser diví en vida i “tot Roma” va plorar la seva mort. Especialment la cort d’escriptors, artistes i filòsofs que l’envoltaven a tota hora. L’adoració, i l’adulació, cap a la seva persona ha estat una constant al llarg dels segles. Si Francesc Pujols deia que Gaudí va ser “el cant del cigne” de l’art gòtic, John Ruskin a mitjans del segle XIX dividia l’art entre l’abans i el després de Rafael. A ell el salvava, però per als prerafaelites -el nom ja ho diu tot- no hi havia res interessant després.

Rafael havia estat el déu dels acadèmics dels segles XVIII i XIX, i la dolçor de les seves marededeus ha estat motiu de devoció popular durant segles. Encara que en general les avantguardes, en la seva reacció antiacadèmica, l’han bandejat, Dalí n’era un fidel admirador i el tenia com el seu principal referent. “Visca l’art modern a condició de pintar a la manera de Rafael”, deia en el que era una reivindicació a contracorrent però potser premonitòria. Rafael és avui un autèntic pop star i els angelets de la Madonna Sixtina, per exemple, són una icona de samarretes a tot el món. Al llarg d’aquest segle hi ha hagut, a més de la que ara es fa a Roma, diverses exposicions que en reivindicaven la vigència. En la que el 2012 van organitzar el Prado i el Louvre se centraven en la seva darrera etapa i, més concretament, la del seu taller. Qüestionaven un dels mantres de l’art dels darrers segles, el de l’artista genial, a poder ser torturat i pobre, que obre camins en solitari amb el seu art. Res a veure amb Rafael, que era guapo, hàbil, ric, famós i, per descomptat, no era un geni aïllat que creava obres del no-res. Això ja ho sabien els seus contemporanis. Més aviat, la seva virtut era assimilar totes les influències i fer-ne una síntesi que a cops podia semblar millor que l’original.

Expliquen els experts que li havia quedat gravat com de sobte el seu primer mestre, Perugino, havia perdut l’afecte dels clients perquè consideraven que es repetia massa. Es va jurar que això a ell no li passaria i no va parar mai d’assimilar noves tècniques i estils de manera gairebé compulsiva. L’ajudava el fet que, sens dubte, era un virtuós i tenia una facilitat innata per al dibuix i la pintura que el seu pare, el pintor i poeta Giovanni Santi, havia estimulat.

Rafael havia nascut el 1483 a Urbino, llavors un petit ducat on en aquell moment hi havia una petita però molt refinada cort. El seu pare hi era ben considerat, cosa que li permetia accedir al món humanístic i artístic de l’època. Es va quedar orfe amb onze anys -la mare havia mort tres anys abans- i en aquell moment ja estava decidit que aniria a Perusa a aprendre l’ofici amb Pietro Perugino. A la seva bottega (com se’n deia dels tallers d’artistes) va aprendre la tècnica i també l’organització del taller per poder donar servei a multitud d’encàrrecs alhora, cosa que li va ser molt útil quan va tenir el seu propi taller a Roma.

Les primeres obres de Rafael mostren clarament la influència de Perugino, però també fins a quin punt ràpidament el va superar. De Les esposalles de la Verge, de les quals hi ha una versió de Rafael i una altra, una mica anterior, de Perugino, l’historiador decimonònic Jacob Burckhard deia que l’aprenent va pintar com ho hauria d’haver fet el mestre.

Perusa i Urbino, però, li quedaven petites i, tot i que ja tenia molts encàrrecs, cap al 1504, amb poc més de vint anys, es va traslladar a Florència, on en aquell moment treballaven en plena competència Leonardo da Vinci i Miquel Àngel. S’hi va estar prop de quatre anys i, a més d’aconseguir un important cercle de clients entre les grans famílies florentines -a les quals encantaven les seves marededeus amb infant-, va absorbir tot el que va poder de l’art i la cultura florentina del moment, especialment la tècnica de l’esfumat i de dibuix de Leonardo. Tanmateix, cap al 1508 va deixar Florència perquè un conegut d’Urbino, Donato Bramante, havia rebut l’encàrrec de construir la nova basílica de Sant Pere i el va cridar perquè el Papa buscava artistes per decorar les seves estances. Va ser el principi del fulgurant èxit de Rafael a la capital del món cristià. Juli II, el papa guerrer que va lluitar contra Venècia i França, va quedar captivat pel seu art i va acabar encarregant totes les seves estances al jove Rafael. Alhora que també va encomanar a Miquel Àngel primer el seu mausoleu, que va quedar inacabat, i posteriorment la decoració del sostre de la Capella Sixtina. L’èpica de la història és prou coneguda. Si Rafael era un gran cortesà que, com explica Vasari, enlluernava a tothom amb la seva “bellesa, gràcia, modèstia i bons costums”, Miquel Àngel era tot el contrari, un ésser esquerp i solitari que va tenir llegendaris enfrontaments amb el papa Juli II i va pintar la Sixtina tancat per impedir que ningú veiés el que feia abans d’hora. Ningú, sembla, menys Rafael, que gràcies al seu protector Bramante, que en tenia la clau, entrava a les nits a veure el que pintava el florentí.

Explica Vasari que aquella intrusió va indignar tant Miquel Àngel que hi va mantenir l’enemistat fins al final de la seva vida, en la que es considera una de les rivalitats artístiques més celebrades i comentades de la història de la pintura. El creador de la Sixtina el va acusar de plagi perquè Rafael va aplicar en algunes de les pintures de les estances les innovacions que ell havia incorporat a la volta de la capella. Però l’obra del d’Umbria es va veure primer i la primera fama la va tenir ell i no el seu creador.

Fos com fos, Rafael no copiava. Assimilava el que feien els altres i ho adaptava al seu art, que acabava sent original per un procés de transformació. Havia xuclat del seu pare, de Perugino, del seu rival Signorelli, de Leonardo, de Miquel Àngel... Li van interessar els colors dels venecians, es cartejava i admirava Dürer, i absorbia tot el que podia de les antiguitats romanes que es va proposar salvaguardar. L’exposició Rafaello. 1520-1483, que ara està confinada a Roma, la més gran que s’ha fet mai sobre l’artista i que reuneix unes 200 obres entre pintures, dibuixos, tapissos i documents, mostra una carta que Rafael i l’humanista Baldassare Castiglione van enviar a Lleó X, el papa Mèdici, pregant-li que protegís el patrimoni i lamentant com grans obres de l’època romana eren destruïdes per agafar-ne el marbre per a altres construccions.

De fet, aquesta gran mostra, que manté el 2 de juny com a data de tancament sense que estigui clar encara si haurà pogut tornar a reobrir les portes, dedica molta atenció a l’obra arquitectònica de Rafael i al seu vessant polifacètic d’humanista. És una reivindicació en tota regla de Rafael com a pioner de l’arqueologia -tan necessitada sempre de protectors- i com a líder cultural. “Amb la distància de 500 anys, aquesta mostra explica la història de Rafael i alhora la de la cultura figurativa occidental, que l’ha considerat un model imprescindible”, es pot llegir al frontispici de la pàgina web de l’Scuderie Quirinale, l’única manera que hi ha ara de veure, a través de vídeos, l’exposició. Dintre d’aquelles sales buides hi ha unes 120 obres de l’artista clàssic per excel·lència, algunes restaurades fa poc, d’altres vingudes de lluny, totes analitzades un i mil cops per estudiosos de tots els segles i països els darrers 500 anys. Una bona part provenen de la Galleria degli Uffizi de Florència, que coprodueix aquesta mostra. Una mostra tan important per a Itàlia que fins i tot està provocant crisis. Tot el comitè científic dels Uffizi ha dimitit en protesta per haver deixat en préstec el Retrat de Lleó X i els seus cosins Giulio de Medici i Luigi de Rossi, que era a la llista dels inamovibles.

Quan es reivindica Rafael, es reivindica una certa manera d’entendre l’art. Ordre, classicisme, comprensió, bellesa, harmonia, placidesa. La comissària de l’exposició, Marzia Faietti, es lamentava el dia de la inauguració gairebé amb les mateixes paraules i sentiment que Vasari cinc segles abans del molt que havia perdut la humanitat per la mort prematura de Rafael. Imagineu el que hauria pogut arribar a fer, deia. Entrar de nou en el seu món és un viatge a un passat que sempre ha estat present. Ara estava en un segon pla, però el diví Rafael ha tornat i reclama el seu tron. Té club de fans. Disfrutem-lo una estona.