Aplaudiré la Lulú
No hi ha aplaudiments per a ella cada vespre a les vuit. No n’hi ha. No necessita els aplaudiments. Diu que necessita una màscara per no contagiar la gent gran de qui té cura a domicili. Que no està cansada, al contrari, diu que mai havia estat millor a Catalunya que ara, que no li importa treballar els set dies de la setmana, sense tenir un dia per descansar. Diu que no li sap greu perquè després d’haver viscut diversos anys sense papers i treballant de netejadora en moltes cases, per fi pot treballar en el que a ella li agrada, cuidant persones grans que no es poden valer per si mateixes. A la seva Bolívia natal, la Lulú va estudiar per auxiliar d’infermeria, però mai va poder convalidar el títol, així que això és el més proper a la professió per a la qual va estudiar. ¿Por del coronavirus? I ara! Diu que la por la tenia abans, quan el 2006 va arribar a Barcelona des de Bolívia a provar fortuna al costat del seu marit i els seus dos fills petits. Calia sortir cada dia a treballar com a il·legal, amb la por que l’agafés la policia, la detingués i la deportés. Això sí que era angoixant. ¿S’ho imagina? Caminar amb l’ai al cor, recorda. Estar tots els dies amb l’angoixa que passés alguna cosa i, al cap del dia, arribar a confinar-se en un pis minúscul que llogaven a Sant Adrià amb altres famílies llatinoamericanes, on calia repartir-se el temps per cuinar. Fer malabars perquè li cuidessin els fills mentre ella anava a treballar.
Tot el sacrifici perquè després arribés la crisi de l’any 2008, així sense avisar, sense fases de contenció i sense manual epidemiològic. Quan la desocupació es va propagar amb virulència, llavors el seu marit, paleta, es va quedar sense feina i va haver de tornar juntament amb els seus dos fills a Bolívia. Ella va quedar-se a Barcelona treballant de netejadora interna per estalviar-se l’allotjament i poder enviar el seu sou gairebé sencer a la família. Va estar anys sense veure els seus fills. Van créixer sense ella. L’aïllament social? El del protocol del coronavirus? Ui, no saben el que és el distanciament. Aquell, diu, se li va fer dur i llarg el dia que va ficar els seus fills a l’avió amb rumb a Santa Cruz, Bolívia. El que li va doldre més va ser acomiadar-se del petit, de 3 anys, tant com necessitava la seva mare, però no hi havia cap altra opció, diu la Lulú, no podia mantenir-los a Espanya. I no els va tornar a veure fins passats tres anys. Recorda bé el moment que va tornar sola al seu pis de Sant Adrià, aquella sensació de sentir-se confinada en la solitud i el fracàs.
Han passat dotze anys, ara els seus fills són adolescents i van arribar al gener per passar una temporada de vacances a Barcelona. Més ben dit, estaven de vacances, perquè han acabat tancats al pis obeint les ordres de confinament. I, irònicament, aquesta vegada no poden tornar a Bolívia, ja que el seu país ha restringit els vols que venien d’Europa i, tot i que els ciutadans bolivians poden tornar, són incerts els protocols de salut als quals poden ser sotmesos. Això no li preocupa, diu la Lulú, el que li importa més és que les dones de qui té cura no es contagiïn, són octogenàries i dependents. Fa dies que no torna a casa per no agafar el transport des de Cornellà fins al Poble-sec i així reduir les probabilitats de contagi, però ha de visitar cinc domicilis. Si el SAD (Servei d’Atenció Domiciliària) els donés ni que fos mascaretes, seria un alleujament.
- Espere, que le tengo que cambiar el pañal a la yayita y le sigo contando -em diu, i espero al telèfon.
La Lulú continua, m’explica el seu horari, que a qualsevol altra persona li semblaria extenuant. Comença a les vuit del matí, fins a l’hora de dinar. Descansa tres hores i després des de les cinc de la tarda fins l’endemà al matí. Així cada dia de la setmana. No descansa ni en diumenge. Tampoc veu gaire els seus fills, en aquest període que estan de visita, però no pot faltar a la feina perquè a més té una hipoteca que l’ofega. I sap què? No pot deixar-les, diu la Lulú, “ porque las yayitas se han encariñado conmigo y yo con ellas ”. Els dona el menjar a la boca, els posa la sonda, les pentina, les ajuda a moure’s, els dona la medicina, riuen juntes, s’expliquen anècdotes, es passen receptes de cuina, les dutxa, les adorm, els fa costat. Les protegeix. Diu que de vegades té la sensació que fins i tot prefereixen estar amb ella que amb els seus familiars.
- Espere, que ya quiere cenar la yayita. Mejor me llama en una hora. O ¿sabe qué? Mejor mañana.
Acabem la trucada i dimensiono el meu propi confinament, que ara em sembla light. Miro l’hora, n’estaré pendent. Quan siguin les vuit del vespre sortiré a la terrassa i aplaudiré la Lulú.
