Apunts d'agost

Ha començat l’agost i el lloc des d’on escric, Sant Feliu de Guíxols, comença a estar ple d’estiuejants i turistes. Sento parlar francès i rus. També se sent parlar molt l’espanyol, cosa que no vol dir que els que el parlen siguin estiuejants o turistes. Ja fa temps que se sent parlar molt l’espanyol a Sant Feliu de Guíxols, com a tot arreu de Catalunya. Tot plegat fa que un se senti estrany a casa seva. El món dels estiuejos de quan jo era petit ha canviat i les coses, moltes coses, anuncien el seu final.

A Sant Feliu de Guíxols ha començat la festa major, en honor del seu patró sant Feliu. La ciutat és plena d’activitats de tota mena i de fressa. Tinc amics que se’n van, aquests dies. El nostre ajuntament, governat per un partit local en coalició amb el PSC (ja ningú no es recorda del famós 155), fa un temps que està intentant minvar la glòria del seu sant patró. Quan han d’escriure el topònim de la ciutat, posen en lletra molt petita 'Sant Feliu de' i en una lletra desmesuradament gran 'Guíxols'. La raó és que de pobles i poblets que porten sant Feliu al seu topònim n’hi ha molts. De Guíxols només n’hi ha un. Ara tothom busca ser l’únic. Un dia, ja fa temps, parlant de la qüestió amb el regidor d’Urbanisme, em va venir a dir que tot era culpa d’internet. Que si escrivies 'Sant Feliu' a Google, te’n sortien una quantitat ingent que feia que el de Guíxols quedés perdut entre els altres. Prova-ho, em deia: Sant Feliu de Llobregat, Sant Feliu de Codines, Sant Feliu de Pallerols, Sant Feliu de Buixalleu, Sant Feliu de Boada, Sant Feliu Sasserra… Prou, prou, li vaig dir. Ja ho entenc. Feu el que us sembli. Però per a mi sempre serà Sant Feliu de Guíxols. O Sant Feliu i prou. Els gironins sempre n’hem dit només Sant Feliu. Ara, en aquest estrany afany de desvirtuar la realitat, haurem d’acostumar-nos a dir només Guíxols. Que vas a Guíxols? Guíxols és una preciositat, etc. El mal és que ningú no sap d’on ve això de Guíxols. Ningú no sap què és un guíxol. Però és allò tan modern de les marques. Volen crear la marca Guíxols. Quan ho hagin aconseguit, de quin patró celebraran la festa major?

Avui m'he anat a banyar al Riuet. És l’extrem més extrem del gran sorral de Platja d’Aro, cap al sud. Sorra granada, aigua netíssima, poca gent. Hi ha una escola de 'windsurfing', cosa que vol dir que tens la distracció assegurada. També hi ha una guingueta, això que en diuen un xiringuito, on pots menjar una mica de tot i beure’t una cervesa fresca fresca, cosa que s’agraeix moltíssim després d’un parell d’hores d’insolació i de banys d’aigua salada. Primer bufava garbí, un garbí feble que s’ha deixat dominar pel gregal. Un gregal indecís, però. El gregal és un vent agradable, net, poc o gens humit. Després, el vent ha girat a llevant. El mar s’encresta una mica i somriu. És allò de “l’innumerable somriure de la mar”, que deia el poeta. O allò de l’altre poeta que deia a les aigües que traguessin a riure totes les rialles (encara que en aquest cas les aigües no fossin les del mar sinó les d’un llac d’Itàlia). Em deixo endur pel ventet i divago mentalment. Penso en els poetes que saben trobar definicions exactes i emotives, que se’t queden gravades. I com que s’acosta l’hora de dinar i el cuquet de la gana se’m desperta penso en allò que no menjaré, potser per consolar-me abans d’hora del biquini o del frankfurt. Penso en unes espatlletes de conill amb xamfaina, amb el pebrot vermell i l’albergínia gens desfets i la tomata ben confitada. Una xamfaina tal com jo la faig i que tant costa trobar anant per aquests mons de Déu.

La xamfaina em du al tombet i el tombet a Mallorca. Estius feliços amb amics que ja no hi són. El tombet és una xamfaina seca, per dir-ho d’alguna manera. A més, hi ha patata. Es tracta de fregir pebrot vermell, a tires, albergínia i patata tallats a rodanxes, tot per separat, i reservar-ho. Després es fa salsa de tomata, de tomàtiga, com diuen allà. Un cop tot fregit i salat i la salsa feta, s’agafa una greixonera, és a dir, una cassola de terrissa, i s’hi van fent capes de patata, pebrot, albergínia i salsa de tomata. Com a mínim tres. Llavors s’hi posa a sobre una branqueta de marduix, moraduix, que diuen ells, i es fica al forn per tal que els sabors es barregin. És un plat deliciós que es pot menjar sol o bé per acompanyar peix fregit, uns serrans, per exemple. Ara una amiga em diu que, al vespre, farà una orada a la sal. Quan es parla de menjar, vol dir que ha arribat l’hora de dinar. Anem a enfrontar-nos amb el biquini.