Apunts d'agost (i 3)
1. Ahir platja i avui pluja. Es coneix que ja s’acosta setembre. Ahir, dia clar, aigua quieta i neta, sol coent, encara. Avui, dia tèrbol. Poca aigua, però, de moment. Després d’un dia de platja, que n’és d’agradable un dia de pluja. L’agost ha arribat al final i les masses turístiques i vacanceres han marxat ja cap a la seva rutina. Sant Feliu de Guíxols s’ha buidat notòriament. Suposo que bars i restaurants ja han fet el seu agost i que estan contents. Jo també. Podrem tornar-hi sense reservar. A poc a poc, la calma tardoral s’estendrà sobre el poble, començaran a créixer els bolets a les raconades de l’Ardenya. Podrem menjar, si els déus de la pluja i de la temperatura ens són propicis, deliciosos ous de reig, crus o saltats. Beneïda tardor. Vindran figues i raïms, dolços i reclam de mosques, vindran els codonys abonyegats, vindran els jerseis i les petites esgarrifances.
2. L’ajuntament del nostre poble ja ha anunciat reformes, obres, sorolls i disbarats. Tal com va fer en l’anterior mandat. Com que sembla que el poble està content amb tot el que van fer els darrers quatre anys, ara volen continuar. Volen estendre el formigó tot al llarg de la badia, cosa que vol dir que es carregaran sense pietat ni el més mínim remordiment el preciós banc corregut de l’arquitecte Joan Bordàs. Un banc que forma part de la imatge de Sant Feliu i de l’imaginari de molts ganxons i visitants. Una obra així, que constitueix una part important de la memòria històrica visual, en un país civilitzat hauria d’estar protegida. I s’hauria de restaurar per tornar-la a la seva esplendor original. És una llàstima. El patrimoni de Catalunya perdrà una obra significativa. Però això ja no importa a ningú. Com que Catalunya no té govern, ja no existeix. Com que Catalunya ja no existeix, no passa res. Com que Catalunya està sent despullada de tot, com que no té recursos, com que la seva economia continua estant intervinguda, com que el 155 encara és vigent, doncs Catalunya va fent passivament la viu-viu, que és com dir que ja no existeix. I l’Ajuntament de Sant Feliu governa amb el PSC, que, ho recordo perquè sembla que ja ningú vol recordar-ho, va defensar l’aplicació del 155 i encara el manté pel que fa a l’economia. I a l’esperit. El PSC està d’acord amb la 'lloretització' de Sant Feliu, perquè està d’acord amb la seva destrucció. Que es perdi tot allò que és idiosincràtic, genuí. Que tot serà més uniforme i espanyol, doncs endavant. Esborrar les diferències, doncs perfecte. Però no vull posar-me excessivament trist. No es pot lluitar contra la mort, la pròpia i la del país.
3. El proper 8 de setembre farà vint-i-cinc anys de la mort d’Enric Marquès. Suposo que l’Ajuntament de Girona, dipositari de bona part de la seva obra, farà alguna cosa per commemorar-ho. Enric Marquès va ser un extraordinari pintor. La seva pintura, potent, ben estructurada, de color franc i expressiu és, per mi, una de les millors de la Catalunya dels anys cinquanta i seixanta del segle passat. Guaixos, olis, petits formats, dibuixos, una visió dels país, del paisatge i de la seva gent. En un moment que l’estat espanyol feixista veia amb bons ulls l’abstracció i l’informalisme, perquè, esclar, en no haver-hi figuració, era un art innocu, Enric Marquès, després d’una breu formació acadèmica al taller del pintor Orihuel, va trobar la seva pròpia veu figurativa en l’expressionisme, el fauvisme i, evidentment, l’ombra omnipresent de Picasso. Però mai una influència directa i formal de ningú. Ell era ell i tot passava per ell. Tant la tradició del país, els orígens romànics, com l’obra de Matisse i de Rouault i, fins i tot, la de l’abstracte Serge Poliakoff, tot passava pel seu filtre personal, artesà, menestral, m’atreviria a dir. Els oficis manuals de tota la vida, fusters, llauners, terrissaires, ferrers, paletes, despertaven en ell una admiració profunda. El seu pare, ferroviari, va morir jove. I ell va haver de treballar per guanyar-se la vida. Treballava en un banc. S’hi ofegava i va marxar. A Itàlia, a Dinamarca, on va fer de pagès un estiu i, finalment a París, on treballava en una impremta. A París hi va viure molts anys, s’hi va casar i hi va tenir els seus dos fills, Lucie i François. Després, quan Franco va morir, va tornar a Girona. Hi va ser un activista extraordinari. Va fundar l’Assemblea d’Artistes, amb altres companys. Sempre anava al davant de qualsevol reivindicació. Els últims anys va pintar poc. Però així i tot la seva obra durarà per sempre.