"Ser aquí és un somni i vull demostrar que me’l mereixo"

BarcelonaEl Tattoo fa quaranta dies que viu i descobreix Barcelona muntat sobre el seu patinet. A part de l’ skate, té una altra gran passió: la pintura. És per això que l’any que ve farà primer de belles arts a la UB. Des de mitjans de setembre viu en una residència universitària amb dos companys d’habitació. Fins aquí la seva història podria semblar la de qualsevol altre noi de vint-i-pocs anys -el Tattoo en farà 24 aquest mes-, però el seu camí fins a la capital catalana ha sigut una cursa d’obstacles.

Va néixer a Síria, en un petit poble quaranta quilòmetres al nord d’Alep. Mesos abans que comencés la guerra, “quan ningú sospitava que el conflicte podia esclatar”, diu, va marxar al Líban per estudiar literatura anglesa. A Beirut compartia pis amb nou amics, també sirians. La vida de tots va canviar amb l’inici de la guerra al seu país. El Tattoo va acabar la carrera i es va haver de posar a treballar de cambrer. “Volia continuar estudiant -explica-, però els diners que guanyava eren els justos per arribar a final de mes”. Un dels seus companys de pis va haver de deixar els estudis perquè tenia tots els seus papers a Síria. Durant els primers dos anys de guerra van poder tornar a visitar la família, però després ja no, per por a ser reclutats per l’exèrcit.

Vivien, doncs, atrapats al Líban. “Com que som sirians no tenim oportunitats allà, no hi ha possibilitats de progressar i les regles per sortir del país són més estrictes. Els libanesos no són gaire amables amb nosaltres”, explica el Tattoo.

Un fil de llum

Va ser en aquest moment, quan s’havia resignat i pensava que havia d’acceptar la vida que li havia tocat, que va conèixer Carles Darder a través d’internet. Es van fer amics. Després de mesos xatejant i parlant per Skype, el Nadal del 2014 el Carles va visitar el Tattoo i els seus companys a Beirut. Quan va tornar a Barcelona ho va fer amb la determinació que els havia d’ajudar.

Va ser a través de la plataforma Stop Mare Mortum, amb la qual col·labora, que a principis d’estiu el Carles va conèixer el programa de beques per a refugiats sirians de la Universitat de Barcelona. Feia més de dos anys que s’havien vist per primera vegada. “Ho havíem provat tot perquè vinguessin cap aquí i res havia funcionat. Havíem perdut l’esperança -explica l’empordanès-. Aquesta era l’última oportunitat que teníem”. Tot i que s’obria una nova via, el Tattoo no confiava que anés bé. “Jo anava preparant els papers i els enviava però no era gens optimista”. Després de fer una segona entrevista a l’ambaixada espanyola al Líban, a finals d’agost, va saber que li havien concedit el visat espanyol. “No m’ho podia creure”, diu, rient, quan recorda aquell moment.

Però encara s’havia d’enfrontar a un últim obstacle, just abans d’agafar l’avió cap a Barcelona. “Érem a la frontera. El Carles va presentar els seus papers i el van deixar passar. Van mirar-se els meus i em van aturar. Em van tenir retingut durant una hora en una habitació on duien la gent que tracta de sortir del país de manera il·legal. Jo sabia que tenia els papers en regla! Ni ells sabien per què em tenien retingut”, explica el Tattoo, entre indignat i sorprès. “Els policies em deien que estava fent alguna cosa malament, que havia amagat informació i que era un mentider i em durien a la presó”. També recorda que un d’ells li va demanar a quina hora sortia el seu avió, i que quan va contestar que al cap d’una hora li van dir: “Doncs llavors encara tenim temps”. “Va ser una hora agònica”, diu el Carles. Finalment, el noi va poder viatjar cap a Catalunya.

Ara el Tattoo té molt clars els seus objectius. “Ser aquí és un somni i vull demostrar que m’ho mereixo, tinc la responsabilitat i el deure de demostrar que sóc treballador”. Sobre el futur, diu que li agradaria tornar a Síria, si la guerra ha acabat, i ser artista professional. Fa cinc anys que no veu els seus pares ni cap dels seus sis germans. “Parlem per WhatsApp, gairebé cada dia, per saber que estan bé i que jo estic bé. Ara s’han mudat a una ciutat on no hi ha bombardejos”. Li agradaria que poguessin venir a Barcelona.

“Quan va començar la guerra, la gent es pensava que duraria un any, fins i tot menys. Però ara ningú espera que s’acabi aviat. La gent, que som les víctimes d’aquest sagnant conflicte, no demanem res més que viure en pau”.