I ara qui l’embrida?
Es preguntava dimecres Josep Ramoneda “per què els partits de dreta i esquerra democràtiques estan perdent la connexió amb les classes mitjanes”. Una manera interessant de preguntar-se per què el totalitarisme avança al Primer Món. I el més interessant és l’adjectiu democràtiques aplicat a la dreta i l’esquerra. Tots tenim bastant clar què és una dreta no democràtica. La tendència de les dretes a resoldre els problemes autoritàriament és tan recurrent que, per a molts, “ser molt de dretes” és gairebé sinònim de “ser poc demòcrata”. El concepte esquerra no democràtica, en canvi, no obtindria el mateix consens. ¿Parlem d’una esquerra autoritària? ¿Parlem, doncs, de la Xina o Corea del Nord? ¿O parlem -i aquí ve la part interessant- d’una esquerra que qüestiona el model econòmic que impera en els anomenats estats democràtics, és a dir, d’una esquerra anticapitalista?
La Xina i encara més Corea del Nord són règims no democràtics: bastant o molt totalitaris. Ningú mínimament informat ho qüestiona. ¿Són règims d’esquerres? Aquí ja s’esquerdaria la unanimitat. ¿Són règims anticapitalistes? Molts diríem que la Xina clarament no. D’ençà que li va deixar d’importar el color dels gats, caça ratolins amb un totalitarisme capitalista. I és compatibilitzant totalitari i capitalista que ha aconseguit esdevenir la primera economia mundial. Si algú hi veu un model d’èxit, l’avanç del totalitarisme no li hauria d’estranyar. Totalitari i capitalista -tot i tractar-se d’un règim polític molt diferent (mai diríem que és d’esquerres)- també ho serà el Brasil de Bolsonaro, i ho acabaria sent Estats Units si només depengués de Trump.
Fins ara hem tendit a pensar que, com que les precàries i limitades democràcies reals només han florit on hi ha classes mitjanes -i només hi ha classes mitjanes a partir d’un cert grau de riquesa-, potser té sentit crear primer riquesa des del totalitarisme capitalista (el socialista s’ha revelat nefast en aquesta tasca) i esperar que l’aflorament de classes mitjanes porti la democràcia. Hem cregut, doncs, que només el capitalisme porta a la democràcia. I se’ns fa gairebé impensable creure el contrari: que a la llarga el capitalisme ens aboca -ens està abocant- al totalitarisme.
Però hauríem d’entrenar-nos a pensar que el capitalisme crea riquesa al preu d’acabar destruint la democràcia (i moltes altres coses). És, com el petroli, una energia bruta i insostenible. Ens ha servit mentre el teníem embridat per uns valors precapitalistes (la difunta socialdemocràcia) que el seu auge i expansió havia necessàriament de destruir. I és mig embridat que ha accelerat uns avenços científics i tècnics que, ben administrats, fan possible el benestar sense haver de créixer o fins i tot decreixent. Desembridat com està ara (i ara qui l’embrida?) ens porta directes al desastre. L’esquerra anticapitalista -més enllà de sigles concretes- no només no és “no democràtica” sinó que és l’única esperança per a la democràcia.
