Ara ens entenem, Ronald

“El nostre objectiu ha de ser guanyar i jugar bé”. El 19 d’agost, Ronald Koeman pronunciava aquesta frase en una presentació enverinada per les ferides sagnants de Lisboa. L’ambient a l’auditori era gèlid i contrastava amb la calor asfixiant de l’exterior. Al cap de 24 hores, Messi li comunicaria la seva intenció de marxar. El cirurgià holandès ha necessitat tres mesos per acabar un partit satisfet de debò i sortir del quiròfan afirmant: “Aquest és l’equip que vull veure”. Sí, Ronald, això és el que volem tots. Per fi, al·leluia. Querubins, nimfes, pluja d’estels i la pinya de l’equip a l’Instagram del capità fugitiu com a pipa de la pau.

Quant temps feia que no ens ho passàvem bé amb un partit del Barça? El llistó havia baixat a les profunditats més remotes, les expectatives s’havien desdibuixat fins a tornar-se translúcides i els debats ja es movien entre el resultadisme més pragmàtic i, directament, el desinterès per un equip sense capacitat per generar il·lusió. El tedi, espès i hipnotitzant, estava impregnant el dia a dia, fins al punt que la sorpresa del joc exhibit contra la Reial Societat va ser majúscula. Els rivals van haver de fregar-se els ulls quan van veure com pressionaven, combinaven, eren solidaris amb i sense pilota, recuperaven de l’oblit trets característics i recordaven allò que identificàvem amb el Barça com a concepte.

Vaja, vaja, Ronald. Al final, el 4-3-3 no era tan mala opció. El poder del mig del camp ha de ser indiscutible, i ara ja en tens la prova. Messi s’endolla i tothom és més feliç: fins i tot somriu De Jong, que demostra el que ja sospitàvem, que té una visió de joc descomunal. Sí, d’acord, l’exercici de superació va ser col·lectiu, però permeteu-me que m’aturi sobretot amb Pedri. La seva irrupció és una benedicció i no em ruboritzo escrivint que dimecres va assemblar-se a Iniesta. Un nano de 18 anys emulant el seu ídol i fulminant de l’onze Coutinho, el fitxatge més car de la història del club i que venia a convertir-se, precisament, en el relleu del manxec l’hivern del 2018. Philippe, et passen la mà per la cara i t’estàs quedant sense lloc. Amb Pedri es pot anar a la fi del món.

Tant de bo aquest sigui el camí, la tecla metafòrica, el punt d’inflexió, o com li vulgueu dir. Si l’equip és capaç d’aferrar-se a aquest pla i encadenar bones sensacions uns quants partits, qui sap, potser començarà a llaurar-se el dret a somiar amb sortir del pou i mirar-se al mirall sense vergonya, que ja toca. Ara ens entenem, Ronald.