I ara què, José?
Poques hores abans que el Chelsea fulminés Mourinho, el col·lega a qui el tècnic portuguès havia escollit com a ase dels cops britànic, Arsène Wenger, es mostrava convençut que el seu rival ciutadà no perdria la categoria. No se sap si l’alsacià ja sabia que Mou havia firmat una liquidació que, segons la BBC, preveu la renúncia al salari dels tres anys que li quedaven de contracte, o si simplement l’entrenador de l’Arsenal, estomacat i menystingut de manera repetida per The Special One, s’havia donat el gust de treure a passejar la falsa misericòrdia del triomfador. “Per culpa de la teva novena derrota a la lliga -podria pensar Wenger-, jo no sóc líder. Però, en tot cas, jo continuo aquí i a tu ja t’han despatxat dues vegades”.
Em permetrà el lector el manlleu d’una teoria del company Agustí Alavés: la classificació per als vuitens de final de la Lliga de Campions ha acabat sent el polsim de cianur al got de whisky. Si bé Mourinho no es considerava part de la 'relegation battle', havia donat per impossible la presència entre els quatre primers al final del campionat. Això obligava el Chelsea a guanyar el màxim torneig continental per tornar a ser entre els millors d’Europa. Vist el rendiment de l’equip, llançaments de pitralls a banda, brandar l’orelluda semblava tan probable com que el Chelsea comencés a vendre entrades a tres lliures. Per tant, entrar a la Champions via Lliga Europa no semblava una mala opció, però ja se sap allò de la terra cremada que deixa Mou.
El futur de Mourinho pot esbossar-se a través del que periodistes com Simon Kuper o Diego Torres han escrit sobre el personatge. A l’antic entrenador del Madrid li convé un equip amb urgències esportives que aculli el seu missatge de cabdillatge; si veniu a mi, tot anirà bé. Li interessaria, però, que al vestidor s’hi trobés pocs elements díscols, sobretot els que puguin recordar-li els títols aconseguits sobre el camp quan ell els recordi que és bicampió d’Europa i el millor entrenador de la història del Chelsea. Per més que els seus 'mind games' ja estiguin força suats, encaixarà en un campionat on pugui localitzar fàcilment un enemic exterior que pugui usar a la seva conveniència quan vagin mal dades.
Cap evolució tàctica remarcable
El club que aculli Mourinho hauria de tenir en compte que, a diferència d’altres entrenadors, el portuguès no ha ofert al joc cap evolució tàctica remarcable, i que s’haurà d’acostumar a un mig camp a la Clemente en dies transcendents. Mou sap com ha d’amarar els espectadors del seu discurs, però Abramóvitx se l’ha polit malgrat el fonamentalisme del públic 'blue'. Això sí, qui contracti Mourinho estarà pagant un professional extraordinari, només turmentat per un estrany desig d’autoafirmació també característic en algun compatriota seu.