Arantxa Calvera: “Fa un any del MeToo i encara no hi ha noms perquè hi ha por”

Brussel·les“Un dia érem al costat de l’ascensor i em va comentar que jo havia perdut pes. Va fer un gest indecent per referir-se als meus pits i em va dir que prefereix quan les meves formes són més rodones”. És l’últim testimoni anònim que ha fet públic el blog del moviment MeToo al Parlament Europeu. Va néixer avui fa un any i una de les seves portaveus és la lleidatana Arantxa Calvera, assistent parlamentària del socialista Javi López. Des d’aleshores que diversos treballadors i treballadores del Parlament Europeu lluiten perquè l’Eurocambra sigui un espai lliure d’assetjament sexual. Tot i això, un any després encara no han aconseguit el seu gran objectiu: que eurodiputats i candidats (no només treballadors) hagin de fer un curs obligatori contra l’assetjament.

Per què va néixer el moviment MeToo del Parlament Europeu?

Volíem ser una mostra de solidaritat amb les víctimes -que ningú coneixia públicament però que sabíem perfectament qui eren- per deixar clar que al Parlament Europeu no hi ha espai per a l’assetjament sexual. Vam recollir 1.000 firmes dels treballadors perquè es complís una resolució que el mateix Parlament va aprovar el 2017 en contra de l’assetjament però que no s’ha aplicat com creiem que ha d’aplicar-se. Demanem un curs obligatori per a eurodiputats i assistents, un comitè antiassetjament amb metges, psicòlegs i advocats, i una auditoria independent.

Per què no són obligatoris?

El Parlament considera que no es pot fer obligatori per als eurodiputats perquè tenen llibertat d’elecció. Hem explicat que altres cambres, com la d’Austràlia, els Estats Units, el Parlament Britànic o el Canadà ho fan obligatori. No es tracta d’un problema legal, sinó de trobar-hi un encaix. Hi ha un codi ètic que s’ha de signar per ser candidat al Parlament. Podria, per exemple, convertir-se en obligatori fer el curs per poder signar el codi.

Abans del MeToo, on podien acudir, les víctimes?

Als serveis psicològics del Parlament. Però per això demanem una auditoria externa independent. Per entendre per què oficialment no hi ha casos d’assetjament. Hi ha casos. Que no hi hagi denúncies no vol dir que no existeixin. És un lloc on treballen 8.000 persones de 28 països, amb llargues jornades laborals...

Per què no hi ha denúncies?

Hi ha por. Fa un any que va començar el boom del MeToo a nivell mundial i no hi ha noms públics. El cas de Kavanaugh als Estats Units posa en evidència que encara que sigui una dona professional, gran, amb una carrera de prestigi, la víctima és vulnerable. Per això nosaltres, que hem recollit ja uns 50 casos, sempre diem a les víctimes que es mantinguin en l’anonimat, per protegir-les i que no puguin ser acusades de fals testimoni o d’injúries.

Què heu aconseguit fins ara?

La conscienciació és real i això ha sigut cosa nostra. Ja no està acceptat ni ben vist. No hem aconseguit tot el que volíem, però precisament el dia que vam presentar el blog van sortir misteriosament els primers cursos per a eurodiputats. Vam avisar que anunciaríem el blog perquè la nostra finalitat no és treure els colors al Parlament sinó que es mogui. Volem que canviïn les normes abans que acabi el mandat. Per això busquem entre candidats i presidents dels grups perquè signin el compromís per escrit contra l’assetjament.

Però el mandat ja s’esgota.

L’última reunió és el 25 de març i s’ha de tractar aquest tema. Cal que s’aprovin les tres coses que falten. Hi ha voluntat política i no és un problema de recursos.

La composició més a la dreta del futur Parlament pot afectar el moviment?

És un repte. Cada onada feminista ha portat una contrarevolució. La defensa dels nostres drets suposa que un conjunt d’homes blancs se senten amenaçats i això legitima un discurs que fins ara era políticament incorrecte. Ara a la cambra hi ha una majoria consolidada i diversa que vota a favor de temes en defensa de les dones, el col·lectiu LGTBI, l’avortament. Algunes iniciatives són del PP, d’altres de liberals... Amb més ultradreta serà un repte mantenir aquesta majoria, però ens haurem d’organitzar per minimitzar-ne els efectes i aconseguir lligams. Si el PP i Ciutadans volen defensar el seu feminisme liberal, segurament jo no hi estaré d’acord, però prefereixo tenir-los amb nosaltres i consolidar aquesta majoria que no donar ales al retrocés.