Les arbitrarietats del ministre Montoro
Catedràtic de la UPFAmb poques setmanes de diferència, el ministre Montoro ens ha sorprès amb dues notícies molt contradictòries. Per una banda, a primers de gener es va saber que havia avisat els consellers d’Economia de les comunitats autònomes que els rebaixava la bestreta per al 2018 que els havia anunciat el juliol del 2017. És la xifra amb què les comunitats autònomes poden preparar els seus pressupostos per a l’any següent. Doncs bé, amb molts pressupostos tancats i aprovats, Montoro els avisa que ha canviat d’idea i que disposaran de menys. Argumenta que és per culpa de la pròrroga pressupostària de l’Estat. Per a la Generalitat de Catalunya la rebaixa de l’ingrés és de 780 milions d’euros, que no és poca cosa. Que l’argumentació no és admissible es dedueix del fet que la nova bestreta és inferior a l’import total transferit a la Generalitat el 2017, de manera que si es tractés de prorrogar la despesa ja efectuada, la xifra hauria de ser superior. A més, i encara més contundent: les bestretes del model de finançament no depenen dels pressupostos de l’Estat sinó que són una participació en la recaptació dels grans impostos.
Dilluns passat el mateix ministre va anunciar que l’any vinent apujaran els sous dels funcionaris de les administracions centrals encara que no s’aprovin els pressupostos. Ens n’alegrem pels funcionaris, però l’anunci desmenteix radicalment la justificació de la rebaixa de la bestreta a les comunitats autònomes. Topem amb la trista realitat que es repeteix un cop i un altre: l’Estat fa el que li dona la gana. La llei només l’exigeix als altres, no a si mateix.
La pujada de sous als funcionaris -repeteixo: benvinguda!- no afecta els empleats de les comunitats autònomes ni d’altres administracions. Però la lògica de la negociació sindical portarà a fer que l’augment s’estengui a totes les administracions públiques. La diferència entre l’Estat i la Generalitat és que l’Estat decideix gastar més com i quan li convé, sense aturar-se per cap obstacle o consideració. Obliga les comunitats a gastar com vol i -és escandalós- simultàniament redueix els recursos disponibles a les comunitats autònomes.
Tinguem present que el finançament autonòmic corresponent a l’any 2018 ha de ser més alt que el del 2017. El ritme de creixement de l’economia espanyola i de l’economia catalana es manté a un bon nivell. Això vol dir que la recaptació fiscal puja, que és el factor que alimenta el finançament de les comunitats. Puja a bon ritme la recaptació de l’IRPF i l’IVA (i cal notar que el possible canvi de seu social d’empreses no afecta la territorialització de les recaptacions de l’IRPF i l’IVA de cara al finançament autonòmic), i la de tots els altres impostos que configuren el model de finançament autonòmic. Les liquidacions del model, que es realitzen amb dos anys de retard (el juliol del 2018 es liquidarà el del 2016), són sempre positives perquè Hisenda prou que es preocupa que sigui així. Els dos últims anys (2016 i 2017) han estat molt positives: 1.551 milions d’euros el 2016 sobre el 2014, i 1.879 milions d’euros el 2017 sobre el 2015.
Sembla clar que Hisenda vol repetir la jugada i tornar a desplaçar cap endavant les obligacions que té. Cada euro no pagat ara és finançament gratuït per a l’Estat i, cal remarcar-ho, menys despesa pressupostària de l’any en curs. Si Hisenda no paga 780 milions d’euros que deu a la Generalitat el 2018, els hi acabarà pagant el 2020, però ja no serà despesa del 2018 sinó del 2020. Això vol dir que Montoro segueix centrifugant el dèficit cap a les comunitats i que segueix tirant pilotes cap endavant esperant que el bon temps (el creixement econòmic) li resolgui la feina de l’ajust pressupostari. En canvi, per a la Generalitat són 780 milions d’euros menys de pressupost i de liquiditat per a l’exercici 2018. A més, amenaça de no renovar la pròrroga de l’impost sobre el patrimoni (uns 500 milions d’euros).
No oblidem tampoc que la intervenció radical de les finances de la Generalitat, amb el 155, haurà comportat que un pressupost de despesa que podia fer legítimament un dèficit del 0,6% del PIB s’haurà vist obligat a tancar els comptes amb superàvit. O sigui: Hisenda no ha deixat gastar a Catalunya uns 1.200 milions d’euros pressupostats (encara no hi ha tancament definitiu). Són recursos que permeten a Montoro arreglar els seus comptes.
Amb tot plegat plou sobre mullat. No oblidem mai que més val que els nostres diners, pagats amb els nostres impostos, els administrem nosaltres. Això és així tant amb les grans xifres del dèficit fiscal de l’Estat amb Catalunya com amb els recursos pactats del model de finançament, que també surten dels impostos dels catalans i que a Hisenda li costa molt tornar-los a Catalunya. La lliçó sempre és la mateixa: el que compta és tenir la clau de la caixa.
