Arbres de tota la vida

En una entrevista a l’ARA, la tinent d’alcalde Janet Sanz ens explicava que es faria un concurs públic per decidir diversos aspectes arquitectònics de la ciutat. Deia això del grup d’experts que en resultaria: “Haurà de ser un equip multidisciplinari, amb geòlegs, ambientòlegs... per decidir com posem el verd urbà. Si han de ser els arbres de tota la vida amb els escocells o les jardineres de fusta que estem posant a les superilles”.

Arbres de tota la vida. L’expressió m’ha fet sentir antiga. Quan hom diu “de tota la vida” vol dir, en realitat, que hi ha coses més noves, més modernes, no les de tota la vida, que podrien substituir les de tota la vida. El menjar de tota la vida és el clàssic, i després hi ha la nova cuina. Les classes de tota la vida són les que feien els nostres pares o nosaltres, i després hi ha la pedagogia activa. Les cançons de tota la vida són les “d’antes”, i després hi ha la música moderna. Però els arbres de tota la vida tenen, per a mi, un avantatge respecte a les jardineres, si és que s’ha de triar entre una cosa i l’altra. Contenen, a la copa, els ocells de tota la vida, que s’hi posen amb les potes de tota la vida i fan la piuladissa de tota la vida i, fins i tot, no ho negaré, les defecacions de tota la vida. Però és que els arbres de tota la vida, a banda de contenir els ocells de tota la vida, fan una cosa que jo anomenaria l’ombra de tota la vida i l’oxigenació de tota la vida. Tot canvia, tot es mou, i és per això que ara la dita aquella de tota la vida que deia que havies de tenir un fill, plantar un arbre i escriure un llibre la podem modernitzar: seria tenir un fill, escriure un tuit i posar una jardinera en una superilla.