21-D: civisme immaculat contra els que fabriquen el relat de la violència

BarcelonaMentre el Procés va ser propositiu i va tenir la il·lusió d'un nou país com a horitzó i el dret a decidir com a motor aglutinador democràtic, la majoria social sobiranista va créixer sense parar fins a construir un gran consens social que al capdavall, malgrat les dissensions internes, va desembocar en el referèndum de l'1-O, moment en el qual es va topar amb l'inici de la repressió per part d'un estat espanyol incapaç d'abordar políticament un repte polític. La duresa de la resposta, que ha comportat presos polítics i polítics exiliats, i la inicial intervenció de l'autogovern amb el 155 –una amenaça que ara es manté latent–, ha suposat també més divisió i desorientació estratègica i de relat en l'independentisme, tocat des del punt de vista emocional i tensionat en el terreny polític i ciutadà. Els lideratges tant de la societat civil com polítics s'han afeblit, i s'han mostrat cada cop més opcions estratègiques divergents. Aquesta situació ha trencat la dinàmica immaculadament cívica que aquests últims anys havia admirat el món i que havia aconseguit posar en evidència la negativa dels diferents governs espanyols a negociar, a més de mostrar les arbitrarietats i inconsistències de l'aposta judicial i fer trontollar l'essència democràtica de l'estat de dret.

En aquest marc, com a resposta a la injustícia carcerària, a l'atzucac polític del Procés i a l'auge de la ultradreta espanyolista, la mobilització sobiranista catalana s'ha atomitzat i radicalitzat, i s'ha donat ales als que busquen reforçar el discurs fictici que vol presentar l'independentisme com un moviment amb tics antidemocràtics i violents. Res més lluny de la veritat. I tanmateix no es pot donar cap excusa als que han demostrat sobradament que no tenen escrúpols a l'hora d'incitar a la confrontació, als que fa temps que busquen sense dissimular la fractura de la societat catalana, inventant-se una inexistent Catalunya ulsteritzada.

No es pot caure en la seva evident provocació. I no s'hi pot caure tant per convicció democràtica com per estratègia política. El catalanisme ha sigut històricament inclusiu, profundament democràtic, convivencial i europeista. En l'última dècada, l'independentisme ha crescut i s'ha enfortit des d'aquestes conviccions. I així ha de seguir. És vital. És el que conforma la seva identitat política. Si té alguna oportunitat, només sortirà de l'enfortiment d'aquests valors, és a dir, fent bandera de la defensa dels drets humans i la democràcia per a tothom, inclosos els que el combaten. Per tant, defugint la confrontació, evitant qualsevol indici de violència, tallant d'arrel la dinàmica dels encaputxats i de la intolerància. Perquè en realitat la confrontació, el xoc al carrer, només beneficia precisament els que no estan disposats a confrontar arguments i vots, els que a la pràctica neguen el diàleg i la via política, els que no han parat de buscar la guerra de llengües o d'identitats. No se'ls pot donar cap pretext, cap oportunitat, cap excusa ni cap plataforma. Cal extremar el zel per tornar a les mobilitzacions pacífiques i imaginatives que han sumat voluntats cívicament.