Mes enllà del confinament
Recentment, l’ARA reprenia una informació del diari Segre sobre el Centre Geriàtric Lleida, una residència d’avis d’aquesta ciutat. Els seus cuidadors han decidit que una part de la plantilla, 24 persones, es tanqui amb els 90 ancians de la residència per passar junts la crisi del coronavirus. L’altra part de la plantilla, 20 persones, es queda a casa per garantir-ne el relleu, si la situació ho requereix. La residència de Lleida s’ha convertit així en un lloc segur contra el flagell, amb les màximes garanties d’isolament i una atenció exquisida a les persones vulnerables. Cal admirar una decisió com aquesta, que respon a un alt voltatge en humanitat.
La notícia conforta i estimula. La millor manera d’enfocar el confinament a què ens obliga el coronavirus és veure’l com un autoconfinament: acceptar a consciència una situació estranya, incòmoda i antinatural pel bé de tothom, pel bé de tota la societat. La normativa de les administracions sobre l’emergència sanitària –allò que en podríem dir la legislació vigent– pot ser viscuda com una llosa que ofega la llibertat, si no s’assumeix de manera conscient com una aportació al bé comú. Aquest és, exactament, el cas que ens ocupa. La residència de Lleida ha plantejat les coses des de la consciència col·lectiva i ha anat més enllà de la llei, l’ha superada des de la llibertat.
La llei té una naturalesa restrictiva i coercitiva. Diu allò que es pot fer i, sobretot, allò que no s’ha de fer, i les seves disposicions queden reforçades amb càstigs i penes, aplicables als qui no la compleixen. En canvi, la consciència és fruit de la llibertat. Ens confinem perquè, en darrer terme, decidim confinar-nos, no tan sols perquè hi hagi una llei de confinament. Ens quedem a casa perquè entenem que, malgrat tots els inconvenients que això comporta, és la millor solució per fer junts una travessa de gran complicació i poder arribar a la meta desitjada. La llei té els seus límits. Només pot prohibir, però no estimula, no impulsa, no dona forces per dur a terme els objectius que es proposa. És la consciència, mare de la responsabilitat, la que es troba a l’origen dels comportaments humans i de la força interior que se’ns demana en la situació present. L’autèntic dic contra el virus és la consciència.
Tornant al geriàtric de Lleida, cal dir que l’equip de cuidadors d’aquesta institució ha raonat en termes de preservació de la vida de l’altre, no tan sols de la pròpia. Han considerat que la pandèmia era una malaltia de tots, no tan sols d’un grup d’individus, i han enfocat les coses personalment, pensant en tots i cadascun dels 90 ancians de la residència. Han exclòs, doncs, la "solució" més habitual: la de "que se salvi qui pugui". Els cuidadors de Lleida no han volgut salvar-se a si mateixos, acollint-se, potser, a una solució de mínims. Han vist que havien de salvar-se plegats, junts, ells i els ancians, com un "poble" embarcat en la mateixa nau enmig d’una gran tempesta.
Ningú no es pot salvar sol, sobretot en temps d’emergència col·lectiva. Ens necessitem els uns als altres. Amb el coronavirus cau el mite de la persona que se sent forta i va a la seva, que s’organitza la vida sense comptar amb els altres. El confinament demostra que val més ser dos que ser un, que la paraula i la presència de l’altre és necessària per mantenir la humanitat i no perdre les ganes de viure. Per això, el repte actual no es diu només coronavirus. També es diu solitud. Ningú no pot ser deixat sol. La decisió presa a la residència de Lleida suposa l’aplicació d’aquest principi amb creativitat i generositat. I també amb intel·ligència: la preservació de l’altre contribueix a la meva pròpia preservació.
Després d’uns quants dies de confinament –que es perllongarà, probablement, durant setmanes– ens hem convençut que no es pot viure –ni, menys encara, morir!– sense la mà amiga i la paraula de consol, tant l’humà com l’espiritual. La població de risc no és tan sols la que pot contreure el virus amb més facilitat, sinó també la que pot veure’s abocada a una situació en què se sumin dues fragilitats: la fragilitat davant la malaltia i la fragilitat davant la solitud. Al geriàtric de Lleida han triat de fer front a l’una i a l’altra. La seva opció és un paradigma que serveix per a tots i per a totes en uns moments en què es tracta de vèncer la por i la ràbia, i redescobrir la gran càrrega d’humanitat que tots portem a dins.
