Mentre arriba el bus
Les estacions són llocs tristos, indrets amb més comiats que retrobaments, on molta gent arriba i hi queda atrapada. Aquesta tarda d’hivern espero, en una andana de l’Estació del Nord, l’arribada d’un autobús que porta un gran retard. A primer cop d’ull, em costa distingir molts viatgers dels captaires que hi passen tot el dia. Ells també arrosseguen maletes i paquets, i van tapats de forma similar per protegir-se del fred. Només aquells que demanen almoina van lleugers. Sense altra cosa millor a fer, els observo. Passen amb la mà estesa, uns humils i d’altres desafiants, palplantats davant dels seus possibles benefactors. Semblen discriminar entre aquells que fan que no els veuen, i aquells que proven de fer veure que no els veuen, infructuosament. Aquests últims, més angoixats per la proximitat de la misèria, són interpel·lats amb més intensitat, i sovint es crea una tensa situació que es resol gairebé sempre en silenci. Petits conats de conflicte, que amb prou feines es verbalitzen, fins que el pidolaire segueix el seu camí.
Quan es va inaugurar aquesta estació, l’any 1862, els sensesostre eren més coneguts com a mendicants, necessitats o pobres, una paraula que, en aquesta època d’eufemismes benintencionats, sona molt antiga i greu. Llavors, acabava d’establir-se a cada barri una delegació del Patronat de Pobres, encarregada d’ajudar els indigents locals. En aquells anys, l’estació ferroviària de la línia a Saragossa semblava tenir un gran futur, dins del nou Eixample i al costat de grans projectes urbanístics, com la Gran Via o la carretera de Ribas. Però, al final, va quedar com un territori trinxat per les vies del tren, habitat per transportistes, ferrovellers i nuclis de barraques. A més de la fàbrica de la Central Catalana d’Electricitat, a l’avinguda Vilanova. Paradoxalment, com sabem per una visita de l’alcalde Sanllehy, els veïns es queixaven de la pèssima il·luminació dels carrers.
L’any 1915 va acabar una intensa remodelació de l’estació. En aquell moment, estava plena de carteristes -un tenia 81 anys quan el van agafar-. Eren tan nombrosos que va intervenir el governador civil, ordenant una campanya de batudes. També acollia molts captaires. L’any 1932 en van trobar un de mort, assegut al costat de les reixes. Hi portava uns dies, però ningú se n’havia adonat, de tants com n’hi havia. A la premsa apareixien moltes notícies de menors fugats de casa seva, que malvivien de la mendicitat per les andanes. Aquell any la prolongació del metro va provocar l’enderroc de les veïnes barraques del pont de Marina.
Durant la postguerra, l’Estació del Nord rebia els grans trens que duien milers d’emigrants a Catalunya. Si a l’Estació de França arribava el Sevillano amb andalusos, aquí arribava el Botejaraamb extremenys, i el Xangai amb gallecs. Llavors era un espai en decadència, i les vies una molèstia que impedia el creixement del barri. Així, l’any 1972 van clausurar el servei ferroviari, al mateix temps que les seves andanes es convertien en refugi de població marginal. Fins al 1980, la Companyia de les Filles de la Caritat hi oferia dormitoris i proporcionava àpats als pidolaires convalescents, en un vagó de tren aturat en una via morta.
Aprofitant els Jocs Olímpics, va ser objecte d’una profunda rehabilitació. I posteriorment es va transformar en l’actual estació d’autobusos, on es concentren una part important dels indigents de la ciutat. Un lloc sota permanent escrutini d’associacions com Arrels o la Comunitat de Sant Egidi, que hi ha instal·lat unes dutxes públiques, o dels voluntaris que hi reparteixen sopars. Un indret trist que ens interpel·la mentre esperem l’autobús.
