L'art sorgit de la pandèmia

BarcelonaA la Fundació Vila Casas no s’haurien imaginat mai que celebrarien el vintè aniversari del gir de la institució de l'àmbit de la salut cap al de l’art en un moment com l’actual, en què la medicina i els efectes beneficiosos de la cultura són tan presents. La celebració té el format tradicional d’una exposició però no ho és el contingut, ja que inclou un centenar d’obres fetes en el moment excepcional de l’estat d’alarma que van demanar a un centenar d’artistes per penjar-les a la seva web i fer menys dur el confinament. Les van batejar com a càpsula i a l’exposició estan organitzades per estricte ordre de recepció. La primera peça i l’última evoquen, respectivament, la necessitat de reconnectar-se amb un mateix i l’amor i l’humor com a eines de supervivència: Eulàlia Valldosera els va enviar un autoretrat amb una llàgrima cristal·litzada amb tots els colors de l’arc de Sant Martí i Carlos Pazos un altre autoretrat en què recrea amb la seva dona la imatge romàntica de La dama y el vagabundo menjant-se un espagueti. “L’atzar va voler que fos l’última obra que vam rebre, i ens va semblar molt bé acabar amb una nota simpàtica, provocativa, subversiva”, afirma Àlex Susanna, el director d’art de la fundació i el comissari de la mostra juntament amb Mercè Vila, coordinadora artística de la institució. Per reblar la celebració, a la fundació fan dues jornades de portes obertes avui i demà.

L’exposició porta per títol Càpsules de confinament: art i pandèmia a Catalunya i les obres exposades fan pensar si l’impacte de la covid serà passatger en l’obra dels artistes representats o si, en canvi, deixarà una empremta prolongada: “Nosaltres vam ser només un receptor i vam compartir aquell moment amb els artistes. Molts van fer l’obra quinze dies després que comencés el confinament. Penso que les conseqüències que pugui tenir tot això vindran més endavant”, explica Vila. “Les obres reflecteixen el moment de xoc; ens va interessar ser ràpids i ensenyar això. Les conseqüències que pugui tenir tot plegat es veuran més endavant, en una pròxima exposició”, explica. “És difícil donar una única resposta a aquesta pregunta. Ens trobarem de tot, hi ha artistes que fan les seves obres en els circumstàncies més diverses, i en canvi uns altres són més porosos i reactius”, diu Susanna.

Art i desescalada

Molts dels artistes de l’exposició estan representats a la col·lecció Vila Casas, i Àlex Susanna explica que tenen previst adquirir “una bona selecció” de les obres exposades i que tenen ganes de fer itinerar l’exposició. De la meitat dels artistes es poden veure els treballs que van enviar en aquell moment. L’altra es van acollir a la possibilitat de participar a l’exposició amb peces més acabades. Aquest és el cas d’Ignasi Aballí: primer va enviar una vista des del seu estudi a l’hora que la gent sortia a aplaudir als balcons. Ara exposa quatre folis en blanc on només hi un petit retall de diari amb les quatre fases de la desescalada. Al primer tram de l’exposició també hi ha una pintura que Vicenç Viaplana va fer amb cendra en lloc de pigments. També una escultura de Lluís Lleó, els quatre blocs de pedra de la qual estan teixits amb un fil vermell: recorda que a la Xina protegeixen les barraques dels terratrèmols lligant-los amb una cadena i reivindica en poder de la unió davant les adversitats. El treball de Perico Pastor és molt subtil i alhora punyent: és un retrat d’una presa de Wad-Ras fet amb pocs traços que evoca que hi havia uns altres confinaments que poden ser encara més durs.

“Moltes vegades les obres aparentment més insignificants o menors són les que estan més carregades de sentit”, explica Susanna. Si un no coneix l’obra de Daniel Berdala no s’adona de la importància del petit oli Parar per pensar: és la primera pintura que va fer després d’estar greument malalt de coronavirus i és figurativa, hi ha un home d’esquena en un paisatge que queda fora de camp, en lloc de la seva abstracció habitual.

És un plaer veure el vídeo curt d’Eugènia Balcells, una artista injustament poc present a la cartellera d’exposicions. També el dibuix de combatiu de Francesca Llopis titulat Avui no puc més. Bomba i virus un tot, una de les obres en què apareix el representat el virus; i el lirisme amb què el fotògraf Manel Armengol va retratar la distància social: una successió de gotes d’aigua penjades en una branca. L’exposició també recull com la fundació va demanar càpsules a artistes de generacions més joves, entre els quals hi ha Anna Dot, Guim Tió, David Bestué i Mercedes Mangrané. Aquesta última va crear un lloc preciós emmarcant un tros de vorera amb uns pètals color de rosa.

Coincidint amb l’exposició també es pot veure la mostra de Jordi Martorano (Girona, 1965) com a guanyador del premi de pintura de la Fundació Vila Casas, titulada El cor oceànic de les coses. El quadre guanyador, un camp blau vibrant damunt qual suren diverses formes platejades, culmina el recorregut. "L'obra de Martorano és reflexiva i a la vegada analitza la pròpia pintura", afirma la comissària de la mostra, la periodista i crítica Marie-Claire Uberquoi. "El seu estil és molt rigorós i en part molt minimalista", subratlla. El mateix artista reconeix com el va impactar estèticament l'obra dels minimalistes nord-americans que va descobrir durant un viatge a Nova York, tot i que no va fer variar la seva visió més profunda de l'art. "El Jordi busca cridar l'atenció sobre els estrats ocults de la realitat, hi ha una part de misteri, d'enigma", explica Uberquoi. "A la majoria de les teles hi ha signes –conclou–, però estan carregats d'una certa simbologia, perquè el Jordi té una part intel·lectual molt important, es basa en filòsofs i pensadors com Ken Wilber i aquests signes remeten en arquetips antics, i ha observat que tornen a aparèixer fins i tot en dissenys contemporanis".