100.2, l’article del mal

El nacionalisme espanyol ja té nous enemics en la seva guerra particular contra tot allò que no és Espanya (que no és la seva particular idea d’Espanya). Aquests enemics s’agrupen sota un número: 100.2, que és l’article del reglament penitenciari que regula els permisos dels presos per treballar i/o fer tasques de voluntariat, al qual ja s’han acollit alguns dels presos polítics catalans. Tanmateix, les alarmes tothora hipersensibles d’aquells que s’anomenen a ells mateixos constitucionalistes han saltat amb el cas de Jordi Cuixart, que, entre la perillosa tropa de colpistes catalans irredempts, és un que els causa una tírria especial. Cuixart és l’autor de l’eslògan independentista “Ho tornarem a fer”, que el nacionalisme espanyol llegeix com una afronta intolerable i gairebé com un delicte en ell mateix. La Fiscalia ha intentat impedir que Cuixart torni a gaudir de cap tipus de permís fins que no mostri “penediment” i ha proposat que sigui sotmès a algun tipus de reeducació per aprendre a obeir la Constitució espanyola. La jutge de vigilància penitenciària va refusar les pretensions de la Fiscalia argumentant que, en democràcia, ningú pot estar obligat a penedir-se de la seva manera de pensar, i que la concessió del permís de nou hores diàries (els dies feiners) per sortir a treballar o a fer tasques de voluntariat s’adequava, en el cas de Cuixart, a la normativa vigent. La sagaç premsa de les essències espanyoles, des d’ OK Diario fins a La Razón passant per qui vostès vulguin, ja s’ha posat en funcionament i ha descobert que aquesta pèrfida magistrada de vigilància penitenciària es diu María Jesús Arnau i que el seu marit és l’empresari Ramon Serra Masip, president d’Urbicsa, l’empresa que gestiona el manteniment de la Ciutat de la Justícia de la Gran Via de les Corts Catalanes. Es veu que això també deu ser delicte. Els nacionalistes ja veuen centpuntdosos a tort i a dret, que per a ells equivalen a règims de semillibertat, com si haver d’anar a dormir cada dia a la presó i haver-hi de passar els caps de setmana fos una bicoca. Sobretot quan ets innocent, com és el cas dels presos polítics catalans. Tanmateix, ells hi veuen l’enèsima jugada de Pedro Sánchez per donar satisfacció als malvats que volen rompre Espanya.

És just a l’inrevés: que se’ls concedeixin permisos (d’acord amb la legislació espanyola, no amb cap altre criteri) només és una forma de corroborar la seva condició de presos. De presos polítics, per més senyes. La seva existència, i la dels exiliats, és la demostració més flagrant d’això que anomenem judicialització de la política, i que no és altra cosa que la interferència volguda dels poders de l’estat entre ells per fer-ne un ús abusiu i autoritari. Si tant els importa Espanya, el primer que els hauria d’interessar és que la comunitat internacional no hagi de dubtar sobre el nivell i la qualitat del compromís d’Espanya amb la democràcia. És xocant: tant que els va agradar el 155 de la Constitució i ara tant que els molesta el 100.2 del reglament penitenciari.