La difícil lluita contra els governs populistes
President del centre d'estratègies liberals de Sofia (Bulgària)'Burning Bush', la pel·lícula estrenada el 2014 per la polonesa Agnieszka Holland, la llegendària directora de cine i activista de Solidaritat, ha sigut una de les principals fites culturals centreeuropees d’aquests últims anys. L’acció d’aquest film, un thriller ètic, se situa al 1969, poc després que un estudiant txec anomenat Jan Palach es cali foc per protestar contra l’ocupació del seu país per part de la Unió Soviètica i per denunciar els posteriors intents de les autoritats de normalitzar la vida txecoslovaca. Pel que sembla, l’objectiu de Palach era posar un punt final dramàtic a la banalització del mal.
Tres anys després de l’estrena de la pel·lícula, el 19 d’octubre a última hora de la tarda, Piotr Szczesny, de 54 anys i pare de dos fills, es va calar foc a Varsòvia davant del Palau de la Cultura, un edifici de l’època comunista. Szczesny protestava contra la política del govern d’extrema dreta dirigit pel partit Llei i Justícia, que considerava un perill mortal per a la democràcia polonesa. Segons les octavilles que, pel que es veu, va repartir abans de suïcidar-se, ho tenia molt clar: “El que més estimo és la llibertat i per això he decidit immolar-me, i espero que la meva mort sacsegi la consciència de molta gent”.
No sé si Piotr Szczesny va arribar a veure Burning Bush, però sens dubte el seu acte recorda clarament, gairebé cinquanta anys després, el sacrifici de Jan Palach.
L’autoimmolació de Szczesny va provocar acalorades discussions a Polònia. Per a alguns, es va suïcidar per culpa d’una depressió més que no pas per motius polítics. D’altres tenien por que Polònia s’enfrontés a una onada de suïcidis semblants i van recomanar que els mitjans de comunicació no es fessin ressò de la traumàtica notícia. I hi havia els que, com Agnieszka Holland, estaven disposats a aclamar Szczesny com el veritable successor de Palach, i consideraven el seu gest com un intent desesperat de conscienciar els polonesos de la gravetat de l’actual situació.
“El foc destrueix -va dir Agnieszka Holland-, però també il·lumina. Com la ira”.
Aquest debat de Polònia treu a la llum els espinosos interrogants que es plantegen els que s’oposen a una dreta populista a l’alça a Europa: ¿quina és la millor manera de lluitar contra un govern que odies però que no ha matat a ningú, que ha arrestat poca gent (si és que ho ha fet) i que ha arribat al poder amb mitjans legítims, però que amenaça de transformar el concepte de democràcia liberal tal com ara l’entenem?
¿On és la frontera que separa, d’una banda, la vida en una democràcia en què el partit que menysprees ha guanyat unes eleccions lliures i, de l’altra, la vida en una dictadura en què potser no tornarà a guanyar mai més l’oposició? ¿La normalització dels populistes és la pitjor amenaça que afronta Europa, o també ens ha de fer por la histèria dels que s’oposen als populistes? ¿Les formes de resistència que van funcionar contra les dictadures comunistes i feixistes serviran contra els actuals governs autoritaris elegits democràticament?
Per desgràcia, la història no ens ofereix respostes gaire clarificadores. Les memòries escrites pels que van sobreviure als anys 30 - Geschichte eines Deutschen. Die Erinnerungen 1914-1933 (en anglès, Defying Hitler ), de Sebastian Haffner, n’és un magnífic exemple- prevenen contra la normalització de les dictadures, sobretot quan els nous dictadors són elegits pel poble. Això té lògica. Però també hi ha un bon contraexemple que cal tenir en compte: als anys 70, els joves radicals d’esquerres estaven tan obsessionats amb la idea que no hi havia grans diferències entre l’Alemanya nazi i la República Federal Alemanya de la postguerra que van cometre greus errors i, en alguns casos, van arribar a convertir-se en terroristes i enemics de la democràcia.
Així doncs, quina és la conclusió? Per tenir clara la frontera entre democràcia i dictadura cal passió i voluntat de defensar els valors propis. Però també cal sentit de la proporció.
Fer oposició contra els actuals governs populistes és especialment difícil perquè, en la política democràtica, aquests populistes representen per damunt de tot el triomf de la passió sobre la coherència. El populisme avança quan la política es basa en els símbols més que no pas en els continguts. Els votants més fidels dels populistes -a Polònia i a tot arreu- perdonaran fàcilment als seus líders que no hagin aplicat unes polítiques determinades o que hagin canviat d’opinió. Però no toleraran que els paladins del populisme actuïn com els polítics normals. Per això, si ens comportem com si visquéssim a l’Alemanya dels anys 30 o l’Europa de l’Est dels 70, el que fem paradoxalment és afavorir els plans dels populistes.
A diferència dels seus predecessors feixistes, els actuals populistes no aspiren a canviar la societat. Volen mantenir-la igual, immòbil. Representen el ressentiment contra els canvis -tecnològics, econòmics i demogràfics- de la vida moderna, un ressentiment entès com una revolució permanent. I l’única solució que poden oferir és la destrucció. En aquest sentit, els populistes d’avui combinen la vehemència revolucionària amb una ideologia molt prima.
Quan Piotr Szczesny es va calar foc, estava decidit a evitar la normalització de l’actual règim polonès, un govern que, pel que sembla, li semblava tan perillós com el règim comunista que l’havia precedit. Però el que no va saber veure és que, a diferència dels comunistes dels anys 70, els actuals populistes no busquen la normalització, sinó que la temen. A Polònia, després de molts mesos de protestes, ha crescut el suport al govern. El partit governant vol que la societat continuï molt polaritzada. Imitar la política d’alt risc dels populistes, que provoca tanta divisió, no és la manera de derrotar-los.