És el PSC, estúpids

SILENCI. En aquesta precampanya, no hi ha res més estrident que els silencis de Miquel Iceta. Ell, que és loquaç i ocurrent, i que a més té el deure de defensar els interessos del PSOE a Catalunya, està callat com una tomba; no provoca els adversaris ni respon a les seves fiblades. Aquesta discreció és tàctica: per dir-ho de forma una mica castissa, els socialistes catalans han descobert que estan més guapos callats. Si Iceta baixés a l’arena criticant -per exemple- la gestió sanitària de la Generalitat, en pocs dies es trobaria responent a preguntes sobre l’escassa ajuda del govern espanyol per a la recuperació econòmica, el suport del PSOE a la corrupció de la monarquia, la seva impotència davant la repressió. Per no parlar dels casos de corrupció que esquitxen l’alcaldessa de l’Hospitalet i l’exalcalde de Tarragona. És clar que, tot callant, Iceta renuncia a la seva teòrica obligació, que és fer d’oposició a l’actual govern d’ERC i Junts. Altres veus han d’assumir aquest paper, però són les veus de Ciutadans i el PP, semiafòniques i enrogallades; a la majoria independentista, aquestes psicofonies ja no li fan ni pessigolles.

BATUSSA. Però el govern de Junts i ERC té l’oposició a dins. Mentre els ariets de Junts s’atribueixen certa puresa independentista, Gabriel Rufián reserva els seus dards més punxeguts al que ell anomena “el espacio convergente ” alineant-lo amb la triple dreta espanyola. Es tracten com a enemics irreconciliables. Però tots dos governen junts, tots dos diuen que repetiran la fórmula. ¿Quina mena d’aposta de futur és aquesta? Tots sabem que d’estratègia independentista només n’hi ha una (pactar el que es pugui, governar mentre es pugui, acumular forces fins on es pugui) però es vol donar la impressió que Aragonès i Borràs representen dues vies incompatibles: pura retòrica. Que Junts faci veure que és a l’oposició, i que si guanya al febrer “activarà” el que Torra no ha activat durant tres anys pot resultar risible, però almenys té una explicació demoscòpica: ells només poden créixer a costa d’ERC o de la CUP i, per tant, necessiten fer contínues demostracions de patriotisme simbòlic. En canvi, ERC, que durant dos anys ha modulat el seu discurs per tenir fronteres de vot amb tothom -també els comuns i el PSC-, no té cap raó per seguir aquest joc. Però ho fa. I, mentrestant, Iceta calla i s’enfila a les enquestes.

ATAC. Esquerra va assumir un risc quan va abraçar l’independentisme slow i va pactar els pressupostos de Sánchez (i els de Colau). Ara n’hauria de treure profit obtenint del PSOE els recursos per superar el terrible gener que s’albira, i una solució per als presos i els represaliats. Si el PSOE fa l’orni, l’única estratègia raonable per part d’ERC és treure l’artilleria contra els socialistes d’aquí i d’allà, desviar les ires ciutadanes cap a la Moncloa, que és qui administra els recursos importants, i convèncer els votants de PSC i comuns que només un partit d’esquerres plenament sobirà tindrà la força necessària per ser escoltat a Madrid i per defensar el benestar de tots els ciutadans. És així, lluitant per cada vot unionista com si fos decisiu, que l’espai sobiranista pot créixer. Les batusses sobre qui és més patriota les guanyarà Laurà Borràs, que és una polemista excel·lent, però deixaran indiferent la resta de l’electorat. A punt de fer els 90 anys, ja seria hora que ERC es deixés de complexos: si apareix l’assenyalador de botiflers, se li ha de respondre amb un badall d’avorriment. Perquè la batussa interessant, la que ha de definir el nostre futur com a país, és en una altra banda.