Els ases dels cops

EscriptorUna vegada, a Liverpool, vaig veure una senyora que escridassava un xinès que fugia perquè hi havia brossa al carrer. La brossa escampada era d’un pub, el propietari del qual tenia molt mala llet. La senyora era la viva il·lustració de l’expressió que va utilitzar el noi amb qui compartia pis aquells dies: she’s kicking the dog. “Està pegant al gos”, deia. Sempre trobem algú sobre qui descarregar la nostra ràbia i la nostra frustració. La imatge era perfecta i l’explicació sobrera. Tots ho hem vist, i fins i tot experimentat, la ira del mitjà cap al petit perquè el gros fa ús i abús de la seva força.

Hem vist pegar als gossos des que som petits, l’aprenentatge del poder forma part dels molts estadis de creixement que anem superant amb més o menys èxit o fracàs. Vaig demanar a filòlegs i a lingüistes si teníem una expressió en català que substituís l’acció, i el més aproximat que vam trobar va ser fer-ho pagar a. L’expressió és bona, però al costat del que tots hem vist, el pobre gos que fuig per por que l’amo li foti una puntada, no hi ha color, entre altres coses perquè tots hem vist algun gos amb reflexos que fa quedar com un idiota l’amo.

A Catalunya, la frase funcionaria la mar de bé i cada setmana es podria escriure un article que tingués a veure amb l’estructura de poder i d’acció que expressa. El darrer cas, paradigmàtic de com funcionen les coses en aquest país, l’hem vist amb les conclusions que s’han tret de les eleccions del 21-D, sobretot per part de les esquerres espanyoles. Va ser molt interessant veure com cadascun dels personatges que apareixia en escena la modificava una mica més per fer-la comprensible. El gos, no cal dir-ho, era l’independentisme.

Els resultats han estat desastrosos per als comuns, la gran esperança de les esquerres espanyoles, que saben que sense els vots de l’antic PSC seran irrellevants en l’Espanya de les properes legislatures. La culpa de tot plegat, ja ho sabem, és el suport que han concedit a un referèndum, ho va dir Pablo Iglesias i ho van anar repetint com un eco els digitals propers a les seves posicions. Uns per Twitter, uns altres amb articles més o menys argumentats i els darrers renyant-nos per les ràdios, anaven dient que per culpa d’anar amb males companyies independentistes, els seus votants havien votat Ciutadans. Que on s’és vist.

Com que la culpa és negra i ningú no la vol, no hi ha res millor que buscar un culpable a fora. I la culpa que La Sexta els amanyagués i després els fotés una coça es veu que és de l’independentisme. Es veu que la independència ha tornat taronja el cinturó roig. Ves que el PSC no hi introduís el groc, i no precisament el de la senyera, sinó el de la rojigualda. Pareu compte, que la gent que no té tren i ha d’anar de Bellvitge a Martorelles a treballar no vegin com una frivolitat que els parlin de superilles i contaminació. Dic jo que tants universitaris i doctors que juguen a ser Gramsci potser han vist més tertúlies que polígons industrials o granges de vedells.

El més fàcil és fotre-li una puntada al gos, que no es queixa. Borda però li podem tancar la tele o els casals a l’exterior, el podem censurar als diaris, i el podem portar a judici per uns tuits o per uns vots. “Si l’enemic a batre és l’independentisme i ens hi afegim -pensen-, potser no parlaran tant de Veneçuela”. No és nou, les esquerres han de pactar amb el poder, ja hem dit que això s’aprenia, i tenen el full de ruta après. A ells també els peguen perquè també són l’ase dels cops de la dreta.

Ser l’ase del cops és una expressió encara més dura que pegar-li al gos. Per sota només té el boc expiatori. S’acosta molt a kicking the dog, però és més a prop del substantiu que de l’acció, és una oració passiva. Els ases han de suportar les garrotades sense moure’s perquè estan subjectes a alguna cosa i no poden fugir amb la càrrega, s’esgotarien. L’ase està indefens i sol tenir una paciència infinita, els animals més útils solen ser també els més menystinguts. Ciutadans, que va ser creat des del desig d’anorrear la cultura catalana, ha estat premiat i, poc o molt, tots els partits els volen imitar.

I així, l’Estat pressiona el PP i Cs, els quals abusen d’un PSOE que descarrega la seva ira sobre el PSC, ICV i els comuns. I aquests, pobres, són tan poca cosa que només tenen per sota l’independentisme.