Atrevir-se a caminar

Caminar activa els nostres sentits. No vull dir caminar com a simple trajecte entre dos objectius. Vull dir caminar com a objectiu en ell mateix. Sobretot si es fa a l’aire lliure i en espais que permeten desconnectar dels riscos urbans. Caminar sense estar pendent dels semàfors i de trampejar bicicletes.

Som en una època en què només es valora la nostra producció, els beneficis del que generem. I, sobretot, l’evidència que ho estem fent. Badar davant d’un ordinador està més ben vist que caminar a l’aire lliure. La falta de temps per fer altres coses menys productives és un símptoma d’èxit. L’estona que dediquem a caminar, especialment si es fa en dies laborables, és entesa com una activitat de privilegi que indica poca necessitat de treballar. Un luxe. Caminar no reporta beneficis econòmics per a qui ho fa. L’energia invertida no es transforma en res que reverteixi en els altres. Fins i tot és entès com una pèrdua de temps. Una despesa d’un parell d’hores, per exemple, que invertides d’una altra manera podrien generar uns guanys materials o econòmics molt concrets. Es percep com una activitat totalment onanista i egoista que un practica com un privilegi individual perquè no té cap altra cosa que urgeixi més. És més, preveure la possibilitat de caminar cada dia pot generar un sentiment de culpa inicial. El remordiment que podries estar fent coses més útils i importants, per a tu mateix i per als altres, té un poder dissuasiu important. Però després l’addicció a caminar ho converteix en imprescindible. Perquè caminant és quan apareix la millor versió de tu mateix.

Caminar a bon ritme, a l’aire lliure, estructura el pensament. Permet agafar distància d’allò que acumulem al cervell i treure’n idees més clares. Amb la pràctica, pensar quan camines et permet redactar mentalment. Fins i tot amb una facilitat que no passa davant del teclat. Caminant apareixen reflexions inaudites, s’associen idees que semblaven llunyanes i descobreixes el to adequat de les frases sense apassionaments innecessaris que sovint portem a la motxilla de les emocions. Caminar és, en realitat, una reivindicació del dret individual a avançar en múltiples direccions, també envers un mateix. Nietzsche deia: “Ens hem d’asseure el mínim possible i no creure en cap pensament que no hagi sorgit a l’aire lliure i estant en moviment, en cap pensament en la gènesi del qual no hi hagin intervingut, també, els músculs. Tots els prejudicis provenen dels intestins. La vida sedentària constitueix un autèntic pecat contra l’esperit”.

Caminar sol i a bon ritme, notant la respiració, transmet sensació de llibertat. Perquè activa el pensament. En l’era de les pantalles els éssers humans ens hem tornat més sedentaris. Ens desplacem a través de la vista clavada a un vidre il·luminat. I, per tant, pensem menys. Hem acceptat badar hores i hores davant de l’ordinador, divagant entre la deixalla virtual. Però no hi ha res més productiu que caminar. Estimula els sentits i la creativitat. Et fa prendre consciència de l’ara i l’aquí. Potencia la imaginació. Caminar és pensar. I vivim en una cultura que ens obliga a executar i cada vegada ens permet pensar menys. Camineu pel simple desig de caminar i sereu éssers més productius. És quan camines que avances més de pressa en tots els sentits.