Podem aturar el tren del creixement econòmic?
Aquesta setmana se celebra al Parlament Europeu la Conferència Postcreixement 2018. Polítics europeus i actors de la societat civil hi debatran com les institucions europees poden canviar les seves polítiques per crear economies pròsperes dins dels límits ecològics del planeta. Coincidint amb la celebració de la conferència, més de dos-cents acadèmics de tot Europa signen un manifest, publicat per diversos mitjans europeus incloent-hi l’ARA, en què demanen a les institucions europees i als estats membres un canvi en les prioritats de la política econòmica. Aquesta, diuen, no hauria de tenir com a objectiu principal el creixement econòmic, generador de perillosos impactes ambientals, sinó el benestar social i la conservació dels ecosistemes que el fan possible.
El debat està servit. Els partidaris del decreixement sostenen que no és factible desvincular el creixement econòmic dels impactes ambientals, i que calen urgentment polítiques per disminuir l’empremta material i energètica de les nostres economies redistribuint-ne les riqueses. Els defensors d’un creixement verd diuen que, amb polítiques adequades de foment de l’eficiència en l’ús de recursos, és possible que l’economia continuï creixent i alhora es redueixi el seu impacte ambiental. D’altres creuen que el creixement econòmic és irrellevant com a objectiu polític, i que el que hauríem de fer és promoure les polítiques socials i ambientals correctes, independentment del seu efecte sobre el creixement.
En l’ statu quo, però, el creixement econòmic -i concretament el creixement del producte interior brut, PIB- és inqüestionable com a objectiu econòmic, polític i social. És un consens molt sòlid que costarà d’esquerdar. Les iniciatives per a una economia més enllà del creixement ho saben, i intenten establir unes aliances tan àmplies com sigui possible per aconseguir desfer un consens que, al capdavall, tampoc és etern. La conferència a Brussel·les forma part d’aquests intents, així com els moviments per al decreixement, les alternatives al desenvolupament o l’Aliança per a una Economia del Benestar (Weall).
Per capgirar la situació, sembla clau definir i mesurar el benestar. Què és, de fet, el benestar, i d’on prové? Investigacions recents que comparen les tendències econòmiques amb els indicadors socials mostren que el benestar i la felicitat augmenten amb el PIB i l’ús de recursos, però només fins a un cert punt, a partir del qual consumir més no repercuteix en la millora de la qualitat de vida. No és cap secret que el benestar depèn d’alguna cosa més. Els estudis sobre la felicitat, de fet, posen de manifest la importància d’unes bones relacions socials, de la salut i d’un entorn ecològic de qualitat per al nostre benestar. Fer més atenció als beneficis de la introspecció i el creixement espiritual podria donar a aquests estudis més força transformadora. Per què la introspecció contribueix al benestar personal? Una societat que creix espiritualment, ¿com s’organitza i com transforma les seves relacions amb el planeta? ¿Podem créixer infinitament, en aquest sentit?
En qualsevol cas, les conclusions dels treballs esmentats ja fa temps que estan disponibles per dissenyar noves polítiques econòmiques, i també hi ha indicadors alternatius al PIB per mesurar el rendiment social de les economies nacionals. Que s’adoptin o no, depèn del balanç de forces en el terreny de joc polític, com dèiem abans.
Tot plegat ens serveix per entendre un dels principals conflictes del nostre temps. La globalització del model econòmic i social occidental, basat en una concepció errònia del progrés, degrada les condicions ecològiques que fan possible el benestar humà a la Terra. Aquest model autodestructiu, a més, té una inèrcia fortíssima: fa uns segles vam posar una enorme màquina de tren en acceleració perpètua, però abans de sortir en vam desactivar els frens. Ara és com el final trepidant d’una pel·lícula. A la velocitat que anem, colar-se a la sala de control i mirar d’aturar els motors abans d’estavellar-nos requerirà determinació, destresa i dots d’equilibrista.
