Si nosaltres ens aturem

“Ni un pas enrere” han cridat, cantat i exigit milers de dones aquests dies per pobles i ciutats d’Espanya. Moltes dones -més que mai-, i bastants homes, amb una actitud més decidida que mai.

Malauradament, hem entrat en una conjuntura nova. Ho diré sense embuts: l’ofensiva ha començat i pot arribar a ser molt dura. Mai no ha estat fàcil, però en els darrers anys el panorama s’ha anat obrint; hi han ajudat les quotes, les denúncies, el salt educatiu que hem aconseguit, la feina constant del feminisme. Se’ns ha fet una mica de lloc, hem estat tolerades en moltes posicions; a vegades amb mala cara -semblava que estàvem ocupant espais que no ens pertocaven, que eren propietat d’algú altre-. Ha anat predominant, però, un cert paternalisme: “Va, pobres, no hi fa res, seguirem manant nosaltres”.

L’any 2019 ha representat, en aquest sentit, un canvi profund. Les dones ja no estem trucant tímidament a la porta, sinó denunciant situacions de violència masclista, d’assetjament, de prepotència. I aquesta denúncia, que ha agafat una dimensió mundial, ha fet trontollar, per primera vegada, molts poders patriarcals, moltes prerrogatives que es donaven per intocables. Ha fet caure homes poderosos, ha obert les portes dels Parlaments i de les institucions públiques a moltes dones decidides, lluitadores, fortes, incansables. De manera que per primera vegada hi ha hagut qui ha tingut por, tant a nivell privat com a nivell públic.

I això ja és massa, esclar. Apareguda aquesta situació en una etapa de polarització política, de cop la lluita feminista agafa una volada diferent, es converteix en part d’un combat que es juga en nivells múltiples. Ja no es tracta de “la guerra de sexes”, com s’ha volgut considerar a vegades, sinó d’un component central en una confrontació general, pròpia d’un món globalitzat. Vegeu, si no, l’ús que en fa Trump quan, per guanyar les darreres eleccions a la Cambra de Representats, fa una crida als homes a no deixar-se vèncer, a recuperar el seu paper. Ja no es tracta només d’una exhibició masclista, com ha fet tantes vegades, sinó d’una mena de croada en què els homes són cridats a mantenir el seu poder i el model de virilitat prepotent. El mateix fa Bolsonaro, o Macri, el president argentí. I tants altres. Aquesta lluita brutal per ofegar la democràcia, tot s’hi val, i fer recular les conquestes feministes és una manera de tornar a les formes clàssiques de poder absolut, de fer retrocedir el rellotge de la història i mostrar que el món serà sempre dels més forts. De mostrar que res no pot canviar, i que la democràcia s’ha de doblegar davant els poders reals. Així, de cop, el feminisme agafa una altra dimensió, esdevé directament polític; hi ha un aspecte en què sempre ho ha estat -fa molt temps que sabem que “el que és personal és polític” perquè té relació amb el poder-. Però ara entra de ple en l’escena de la confrontació entre partits, entre models de societat. En un moment en què la socialdemocràcia i l’esquerra en general, arrossegades pel neoliberalisme, han anat perdent les seves banderes, el feminisme, juntament amb l’ecologisme, és gairebé l’únic moviment que representa una esperança de futur, de progrés humà, de manteniment de la natura i de la convivència, perquè, alhora, exigeix un canvi de civilització que va més enllà de les reivindicacions puntuals i apunta al moll de l’os del capitalisme i d’un masclisme que no té cap complex per anorrear els febles, destruir la naturalesa i imposar la violència com a llei general.

Quines possibilitats té el feminisme de fer front a aquesta ofensiva? En el passat, la història ens mostra que cada vegada que les dones han fet retrocedir la virilitat brutal, els homes -o alguns homes, per ser més exactes- han engegat un fet sagnant, una guerra o una revolució, i això els ha permès tornar a imposar-se. Va passar el 1789 amb la Revolució Francesa, quan molts dels jacobins més abrandats eren partidaris que les dones s’estiguessin a casa. Va passar també en l’etapa del sufragisme: després de la Segona Guerra Mundial les nord-americanes van ser convidades a retirar-se a fer pastissos, i així ho van fer fins que no les va despertar la Betty Friedan l’any 1963. Ens tornarà a passar ara? Deixarem que ens passi?

El futur no està escrit, ens pot passar. I amb tot, les dones hem canviat, ens hem empoderat. Sabem que, juntes, tenim molta força. Quan sento les sevillanes cantar “Si nosaltres ens aturem el món s’atura”, penso que hem pres consciència del risc i també de la responsabilitat; si nosaltres ens aturem el món es pot aturar, efectivament, i anar-se’n en orris, de manera que no ens aturarem. I, d’altra banda, aquests mascles alfa volen un món que fa por també a molts homes. El feminisme no pretén ja únicament alliberar les dones de situacions injustes, sinó també alliberar els homes d’un arquetip viril que els oprimeix; el feminisme no és una qüestió d’ovaris, sinó de concepte, i per tant podem esperar que no solament les dones sinó també totes les persones que no volen tornar al perfil masclista tradicional farem pinya per impedir aquesta involució. Ens queda molta feina per fer. Per sort aquests dies hem pogut comprovar que som moltes i molts per dur-la a terme i aturar una ofensiva que ens tornaria a la prehistòria; i que sabrem preservar els avenços que han aconseguit, amb tant d’esforç, dones i homes que ens han precedit.