Lliçó 21: Meditació

Després d’haver criticat tantes històries, religions i ideologies, és just que jo també em posi a la línia de tir i expliqui com és que algú tan escèptic encara pot llevar-se alegre cada matí. Dubto de fer-ho, en part per por a l’autocomplaença i en part perquè no vull fer la impressió falsa que si funciona per a mi també funcionarà per a tothom. Soc molt conscient que les peculiaritats dels meus gens, neurones, història personal i dharma no són compartides per tothom. Però podria estar bé que els lectors sabessin de quina tonalitat són les ulleres amb què veig el món i que distorsionen, per tant, la meva visió i el meu escriure.

Quan era un adolescent, era una persona amb problemes, inquieta. El món no tenia sentit per a mi, i no obtenia respostes a les grans preguntes que em feia sobre la vida. En particular, no entenia per què hi havia tant de patiment al món i en la meva pròpia vida, i què s’hi podia fer. Tot el que vaig aconseguir de la gent del meu voltant i dels llibres que vaig llegir eren ficcions ben construïdes: mites religiosos sobre déus i cels, mites nacionalistes sobre la pàtria i la seva missió històrica, mites romàntics sobre l’amor i l’aventura, o mites capitalistes sobre creixement econòmic i sobre com el fet de comprar i consumir coses em faria feliç. Jo tenia prou seny per adonar-me que tot això segurament eren ficcions, però no tenia ni idea de com trobar la veritat.

Quan vaig començar a estudiar a la universitat, vaig creure que aquell seria el lloc ideal per trobar respostes. Però vaig quedar decebut. El món acadèmic em va donar eines potents per desmuntar tots els mites que s’hagin creat mai, però no em proporcionava respostes satisfactòries a les grans qüestions de la vida. Al contrari, allò em va encoratjar a fixar-me en preguntes més i més concretes. Al final em vaig trobar redactant un doctorat a la Universitat d’Oxford sobre textos autobiogràfics de soldats medievals. A part, com a afició, vaig continuar llegint un munt de llibres de filosofia i participant en una pila de debats filosòfics, però, tot i que això aportava una diversió intel·lectual inesgotable, gairebé no oferia cap coneixement real. Era extremadament frustrant.

Finalment, el meu bon amic Ron va suggerir-me que, almenys durant uns dies, deixés de banda tots els llibres i les discussions intel·lectuals i provés un curs de meditació Vipassana. (Vipassana vol dir introspecció en l’idioma pali, de l’antiga Índia.) Vaig pensar que seria algun rotllo new age, i com que no tenia cap interès a escoltar una altra mitologia més, vaig dir que no hi aniria. Però al cap d’un any de pacients cops de colze, el meu amic va aconseguir dur-me a un retir Vipassana de deu dies, l’abril del 2000.

Abans d’això jo no coneixia gaire res sobre meditació i vaig suposar que tenia a veure amb tota mena de complicades teories místiques. De manera que vaig quedar sorprès veient com va resultar de pràctic l’aprenentatge. El professor del curs, S. N. Goenka, ensenyava als estudiants a seure amb les cames encreuades i els ulls tancats, i a concentrar tota la ment al nas. “No feu res -anava dient-, no intenteu controlar la respiració ni respirar de cap manera especial. Només observeu la realitat del moment present, sigui quina sigui. Quan l’aire entri, n’hi ha prou que us n’adoneu: ara l’aire esta entrant. Quan l’aire surti, només sigueu-ne conscients: ara l’aire surt. I quan perdeu la concentració i la vostra ment comenci a voleiar per records i fantasies, sigueu conscients del fet, i prou: ara la meva ment s’aparta de la respiració”. Era la cosa més important que mai m’havia dit ningú.

Quan la gent pregunta sobre les grans qüestions de la vida, generalment no te cap interès per saber quan li entra l’aire pel nas i quan en surt. Prefereixen saber coses com què passa després de morir. Però el veritable enigma de la vida no és que passa després de morir, sinó què passa abans. Si vols entendre la mort, necessites entendre la vida.

La gent pregunta: “Quan em mori, desapareixeré completament, i ja està? Aniré al Cel? Renaixeré en un nou cos?” Aquestes preguntes es basen en l’assumpció que hi ha un jo que perdura des del naixement fins a la mort, i la pregunta és: “Què li passarà a aquest jo amb la mort?” Però què hi ha que duri des del naixement fins a la mort? El cos canvia constantment, el cervell canvia constantment, la ment canvia constantment. Com més de prop ens observem a nosaltres mateixos, més evident es que no existeix res que perduri ni d’un instant a l’altre. Així doncs, què es manté durant tota una vida? Si no coneixes la resposta a això, no entens la vida, i certament no tens cap opció d’entendre la mort. Si mai arribes a comprendre què fa que es mantingui la vida, també se’t farà evident la resposta a la gran pregunta sobre la mort.

La gent diu: “L’ànima perdura des del naixement fins a la mort, i és per això que la vida es manté”, però això és una història i prou. ¿Has vist mai una ànima? Ho pots investigar en qualsevol moment, no solament en l’instant de la mort. Si pots entendre què et passa quan s’acaba un instant i en comença un altre, també entendràs què et passarà en el moment de la mort. Si et pots observar de veritat a tu mateix mentre dura una sola respiració, ho entendràs tot.

La primera cosa que vaig aprendre tot observant la meva respiració va ser que, malgrat tots els llibres que havia llegit i totes les classes a què havia anat a la universitat, no sabia gairebé res sobre la meva ment i que en tenia molt poc control. Malgrat els meus millors esforços, no podia observar la realitat de la meva respiració entrant i sortint del meu nas durant més de deu segons sense que la ment comencés a volar errant. Durant anys, havia viscut sota la impressió que jo era l’amo de la meva vida i el director general de la meva marca personal. Però en vaig tenir prou amb unes hores de meditació per adonar-me que gairebé no tenia control sobre mi mateix. Jo no era el director general. Era només el porter. Se m’havia demanat que em situés a l’entrada del meu cos - al nas- i que només observés tot el que hi entrés o en sortís. Però al cap d’uns moments perdia la concentració i abandonava el meu lloc. Va ser una experiència de les que fan obrir els ulls.

Mentre avançava el curs, es va ensenyar als estudiants que no observessin la seva respiració i prou, sinó també les sensacions per tot el seu cos. No pas sensacions especials de beatitud o d’èxtasi, sinó més aviat les sensacions més prosaiques i corrents: calor, pressió, dolor, etc. La tècnica Vipassana es basa en el coneixement del fet que el fluir de la ment està fortament relacionat amb les sensacions corporals. Entre nosaltres i el món sempre hi ha sensacions corporals. No reaccionem mai als successos del món exterior; sempre reaccionem a les sensacions del nostre propi cos. Quan la sensació és desagradable, reaccionem amb aversió. Quan la sensació és plaent, reaccionem desitjant-ne més. Encara que ens pensem que reaccionem a allò que ha fet algú altre -a l’últim tuit del president Trump, o a un record llunyà de la nostra infantesa-, la veritat és que sempre reaccionem a les nostres sensacions corporals immediates. Si ens sentim ultratjats perquè algú ha insultat la nostra nació o el nostre déu, allò que fa insuportable l’insult és la sensació de cremor insuportable a la boca de l’estómac i la banda de dolor que se’ns arrapa al cor. La nostra nació no nota res, però el cos ens fa mal de veritat.

Vols saber què és la ira? Bé, doncs observa les sensacions que neixen i et passen pel cos quan estàs enfadat. Jo tenia 23 anys quan vaig anar a aquell retir, i havia experimentat ira probablement deu mil cops abans, però mai no m’havia preocupat d’observar com se sent realment la ira. Sempre que m’havia enfadat, m’havia concentrat en l’objecte de la meva ira - alguna cosa que havia fet o dit algú-, més que en la realitat sensorial de la ira mateixa.

Crec que vaig aprendre més sobre mi mateix i sobre els humans en general observant les meves sensacions durant aquells deu dies que el que havia après durant tota la meva vida fins aleshores. I per fer-ho no havia hagut d’acceptar cap història, teoria o mitologia. Només havia observat la realitat tal com és, i prou. La cosa més important que vaig veure és que la font més profunda del meu patiment rau en els esquemes de la meva ment. Si vull una cosa i allò no succeeix, la meva ment reacciona generant patiment. El patiment no és una condició objectiva en el món exterior. És una reacció mental generada per la meva mateixa ment. Aprendre això és el primer pas per deixar de generar més patiment.

Després d’aquell primer curs l’any 2000, vaig començar a meditar durant dues hores al dia, i cada any m’agafo un llarg recés de meditació, d’un mes o dos. No és cap fugida de la realitat. És posar-se en contacte amb la realitat. Un mínim de dues hores al dia observo de veritat la realitat tal com és, i durant les altres vint-i-dues hores em quedo saturat de correus electrònics, tuits i vídeos de mascotes encisadores. Sense la concentració i la claredat que ofereix aquesta pràctica, no hauria pogut escriure Sàpiens ni Homo Deus. Almenys per a mi, la meditació no ha entrat mai en conflicte amb la recerca científica. Més aviat ha sigut una altra valuosa eina en el meu equipament científic, especialment quan es tractava d’entendre la ment humana.