Les avantguardes catalanes més enllà de Dalí, Miró i Picasso

BarcelonaL’historiador de l’art i professor de la UAB Joan Maria Minguet explica, amb una certa sornegueria, que s’ha llegit els discursos d’investidura de tots els presidents de la Generalitat. Quan els presidents parlen de la història de l’art català la redueixen, diu Minguet, “al Romànic, el Gòtic, el Modernisme, Picasso, Miró i Dalí”. Algun va anar una mica més enllà i va citar Tàpies i Brossa.

Al llarg de la seva trajectòria Minguet ha dedicat nombrosos estudis, entre d’altres, a Miró i Dalí, i també al pioner del cinema català Segundo de Chomón, i ara torna a explorar les avantguardes catalanes com a director del nou llibre de gran format d’Enciclopèdia Catalana La pintura catalana. Les avantguardes, del qual s’han imprès 2.000 exemplars a 595 euros cadascun. “Els grans noms s’han menjat el període -lamenta Minguet-. Però ho han fet d’una manera hipòcrita, perquè ningú diu que van haver de marxar. A aquests tres artistes se’ls menciona molt, però crec que no se’ls ha reivindicat prou a tots tres”.

Per a Minguet les avantguardes a Catalunya són un moment “esplendorós”, i al llibre el concentra en 150 obres de 37 artistes, entre els quals també hi ha fotomuntatges, poesia visual i cartells, entre el Picasso de Gósol (1906) i un paisatge desolat d’Esteve Francès de 1939 titulat Arrangez-vous. Repassem La pintura catalana. Les avantguardes en cinc claus i la il·lustrem amb obres d’alguns artistes menys populars.

Tornar a mirar un període

El llibre apareix 27 anys després d’una gran exposició a la Pedrera

Joan Maria Minguet va ser un dels comissaris de la gran exposició sobre les avantguardes a Catalunya que es va poder veure a la Pedrera el 1992, així que La pintura catalana. Les avantguardes li va suposar tornar a donar una visió de conjunt del període més de 25 anys després: “Durant aquest temps han passat moltes coses en els estudis artístics. Picasso, Miró i Dalí estan molt ben cartografiats”, explica Minguet. “També coneixem moltes obres d’artistes que s’han considerat menors -afegeix-, com Pere Català Pic i Francesc Domingo, i això permet recompondre unes històries que aleshores no podíem abraçar”.

Els estudis artístics realitzats des del 1992 permeten donar una visió més complexa d’aquell moment, tot i que l’objectiu de Minguet no és fer una mirada “canònica”: “Coneixem molt millor el fenomen de les avantguardes des d’una perspectiva teòrica. No és un fenomen únic que puguem explicar a través del positivisme, com fèiem força en aquella exposició, sinó que tot és confús, en un sentit positiu del terme; paradoxal, contradictori”, diu Minguet. En aquest sentit experimentar és un element clau: “Només es pot donar des de l’error, i aquests errors fan avançar molts pintors. Miró és un pintor que s’equivoca en la seva primera exposició a Barcelona, però gràcies a aquest error decideix anar a París i comença a desenvolupar un altre plantejament”.

Deixadesa institucional

Moltes obres són al Reina Sofia i al Patio Herreriano i no al país

La col·lecció del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) dona una visió més polièdrica de les avantguardes des de la renovació del 2014. Dos anys després es va produir un cas feliç amb La dona impúdica, una obra d’Àngel Planells, quan Maria Rosa Fernández Palau la va donar al museu en memòria del seu marit, Jaume Cassañes.

Tot i així, crida l’atenció que nombroses obres, incloses dins el llibre, es trobin al Reina Sofia (Madrid) i al Patio Herreriano (Valladolid) i no en un equipament català: “No són a Catalunya, i les millors obres ja no les podem recuperar perquè hi ha hagut deixadesa per part de les institucions catalanes a l’hora de conservar, reivindicar i protegir aquest tipus d’autors. Tinc la impressió que aquí es pensava que estava tot fet tenint Picasso, Dalí i Miró. El sistema català ha deixat passar aquest període”, lamenta Minguet. “Amb la democràcia van anar al museu Reina Sofia -afegeix-, a la col·lecció Telefónica i a una col·lecció que va anar a parar al Patio Herreriano, perquè tenien diners i tenien els instruments per compondre una història de la pintura catalana i espanyola que no fos només la dels grans noms”.

Noucentisme i tradició

Torres-García i no Sunyer era el pintor de la ciutat noucentista

Els paisatges bucòlics i alhora continguts de Joaquim Sunyer s’han convertit en una icona del Noucentisme, però Minguet creu que els artistes que aleshores pintaven la ciutat de la qual parlaven els noucentistes, més que Sunyer eren Joaquim Torres-García i Rafael Barradas. “Sunyer pintava un món bucòlic que en realitat era més modernista que no pròpiament noucentista”, diu l’autor.

Un altre senyal del tradicionalisme artístic català en aquell temps està en el fet que fins al 1917 les exposicions que tenien més èxit eren les de Casas i Rusiñol a la Sala Parés. “Catalunya ha sigut i continua sent un país de col·leccionisme covard, no perquè no s’arrisquessin, sinó perquè van tenir una manca de visió del col·leccionisme que volia fer servir les obres com a valor de canvi. Van tenir al davant la possibilitat de fer-se rics amb moltes obres i no ho van saber veure”, diu Minguet sobre les obres, per exemple, de Salvador Dalí i Joan Miró. Un altre detall d’aquell conservadorisme és que l’obra que la Junta de Museus va comprar a l’Exposició d’Art Francès de Barcelona del 1917 va ser un paisatge impressionista de Sisley, El tombant del Loing.

Art trencador perifèric

La radicalitat dels centres arriba apaivagada a Catalunya

Una de les fites de les avantguardes a Catalunya és que Francis Picabia va publicar el primer número de la revista dadaista 391 a Barcelona, però en realitat va ser molt poc conegut en aquell moment. Per a Minguet les avantguardes a Catalunya són el primer moment, més que el Modernisme, “en què hi ha debat entre els artistes d’aquí i de fora”.

També cal entendre-les com a perifèriques, així que la radicalitat que es pot trobar en els centres artístics arriba a Catalunya apaivagada. “El cubisme de Picasso funciona per als grans col·leccionistes, i el cubisme que arriba aquí és més popular i les formes cubistes s’infiltren d’una manera molt més pausada”, diu Minguet, que també posa en relleu la importància que van tenir les revistes de l’època, com L’Amic de les Arts, D’Ací i d’Allà i Un Enemic del Poble.

Més Miró o més Dalí?

Joan Maria Minguet resol el debat amb un “empat tècnic”

Un dels debats dels quals parla La pintura catalana. Les avantguardes té a veure amb les adhesions que suscitaven l’obra de Salvador Dalí i la de Joan Miró, un fet que es perllonga fins a la postguerra amb l’estima que els membres de Dau al Set tenien per Miró. En obres d’artistes com Àngel Planells, Antoni García Lamolla, Jaume Sans i Artur Carbonell es poden trobar paisatges i formes que a vegades és difícil destriar si provenen de Dalí o de Miró.

Quin dels dos va ser més influent? Minguet ho resol amb un “empat tècnic”. “Dalí fascina molt pel joc, per les formes estrafetes i el món hipnagògic, però gràcies sobretot a la feina de Sebastià Gasch i J.V. Foix sabem que Miró té molta empenta, que està triomfant arreu amb unes obres molt dràstiques”, conclou Minguet.