Àvies, mares, filles
Per a la Júlia
La meva àvia paterna era d’Albons, al Baix Empordà, d’una família treballadora. Era una dona guapa i riallera que tenia bona mà per a la costura. Es va casar enamorada i aviat va tenir un fill, el meu pare, en un part duríssim que es va allargar hores i hores, un dia i una nit. Diuen que, quan feia hores que resistia els dolors, entre gemecs, la meva àvia va deixar anar un advertiment –en un to de veu que permetia que ho sentissin els veïns–: “Quimet, no m’enredaràs pas més!” El meu pare va ser fill únic.
La meva àvia materna va néixer a Figueres, però la seva família venia de Palafrugell, de Can Poc Oli. Es va casar molt joveneta amb un home brillant i emprenedor que passava moltes hores fora de casa. Eren veïns dels senyors Dalí, els pares del pintor. No sé si vivien al pis de sobre o al de sota del notari. El cas és que la senyora Dalí, que era modista de barrets, li va demanar a la meva àvia si volia ajudar-la unes hores i ella va acceptar. Es va convertir en la seva ajudant. L’any 1949 –la meva àvia tenia 21 anys– la senyora Dalí li va encarregar que anés a París a veure algunes col·leccions de barrets, per agafar idees de cara als seus nous dissenys. La meva àvia no parlava francès, castellà amb penes i treballs, i era una noia molt tímida, però encara no sé com ni per què, va acceptar. És una cosa extraordinària.
La meva mare va anar a la Universitat de Barcelona l’any 1946. Hi havia poques noies que poguessin i volguessin fer-ho. Va haver de deixar Figueres i s’enyorava moltíssim. Va tornar-hi, acabada la carrera, per casar-s’hi, però poc després va haver de tornar a marxar perquè així ho recomanava la carrera professional del meu pare. Van haver de canviar sovint de ciutat, però la meva mare no va cedir mai en la seva vocació d’ensenyant i es va afanyar a buscar feina cada vegada que arribava a una ciutat nova.
He heretat d’elles el caràcter i la determinació. I un punt de rebel·lia que elles tenien molt amagat i que s’ha anat posant de manifest de generació en generació, en la mateixa mesura que ens hem anat desempallegant d’una educació que ens volia “femenines”, és a dir, dòcils i discretes. Encara hi som pel tros. Però ja hi ha una nova generació que empeny, i de quina manera!
No sé si les meves àvies i la meva mare veurien amb bons ulls la vaga d’aquest 8 de març. Però jo la vaig fer per elles i per aquestes dones del futur que volen canviar el món.
