Avui, història i futur

Només avancem fent-nos preguntes essencials. I avui, 11 de setembre del 2012, cadascuna de les persones que anirem a la convocatòria de la manifestació impulsada per l'Assemblea Nacional de Catalunya direm sí que Catalunya esdevingui un nou estat a Europa. La capçalera haurà donat sentit i cohesió a la nostra presència.

La força de la gent no provindrà de la majoria social que surti al carrer. Sorgirà del fet que totes les persones presents, cadascuna, mirant-se endins, s'han posicionat a favor de la independència. S'ha travat un vincle íntim i personal amb un projecte col·lectiu. I és difícil que aquest vincle tingui marxa enrere. Primer, perquè és un vincle racional i també de caire emocional: les emocions importants no es poden negar, i quan les sentim se'ns presenten tossudes i clares. Segon, perquè malgrat les incerteses, l'acceptació del vincle ha demanat coratge i evolució, i un cop fet aquest pas endavant el compromís es busca com una manera de sentir més intensament el vincle.

Avui la gent necessitem expressar aquest compromís amb el país, amb la nostra història, amb la nostra terra, amb la nostra llengua i amb totes les persones que juntes sortirem al carrer. I aquesta força que ve del més profund de la ciutadania és la que donarà solidesa i futur a la propera realitat política. Ara sí, ja possible.

I davant d'aquesta manifestació d'avui hem de fer reconeixements. No existiria sense el precedent del 10-J, quan la gent va prendre la iniciativa a les institucions i va cridar "independència". Ni sense les consultes sobiranistes, en les quals, des del territori i amb molt d'esforç de persones que s'hi van lliurar amb fort compromís, es va construir aquesta alternativa comunitària. És més vigent que mai aquella frase de Jefferson que diu "una majoria és un home amb coratge". La resposta que avui donem cadascú de nosaltres, amb la nostra presència, s'haurà de traduir en el futur en una continuïtat de compromís. En aquells espais en què ens movem, a la feina, en les opcions polítiques, i en la determinació que aquest procés no s'aturi. En el camí que s'enceta de manera immediata haurem de cuidar els nostres valors de civisme i de pacifisme com a tresors sagrats. No serà fàcil evitar crispacions, desqualificacions o insults.

I serà en aquesta fragilitat dels valors ètics, però en la certesa que són el pilar de referència del nostre poble, on trobarem la capacitat de convèncer més gent en el camí de sobirania i poder propis. L'afirmació de ser un mateix mai ha de constituir un perill del que es perd. Sempre es guanya. I ara mateix Catalunya està sent exemple internacional de democràcia viva, de poder de transformació política a partir de les persones. Existeix un potent compromís del poble de Catalunya amb la democràcia.

La història del nostre país està corrent ràpid. Molt ràpid. La crisi i la necessitat d'una resposta en forma de més democràcia fan que no siguin temps per a ambigüitats. La gent vol veritats i vol dir què pensa en qüestions essencials. I ara Catalunya fa un pas endavant cap a la pròpia sobirania amb el sentir del poble com a gran empenta irreversible que farà història.

Les preguntes essencials i els gestos imprescindibles són els que s'exerciten des de la llibertat i es mouen en dos rails: la dignitat i la identitat. Catalunya es manifesta en defensa de la nostra identitat i de la dignitat íntima i col·lectiva. Un clam d'autoestima i de dignitat, i una identitat que mai es para de construir.

Avui construïm, per als nostres fills i filles, el seu futur. Fem confiança a Rovira i Virgili en el seu afany de cercar sortida: "Però tenim la seguretat que el règim dels estats futurs, on la llibertat humana tindrà una garantia més eficaç i sòlida, trobarà el mitjà pràctic d'harmonitzar l'interès de l'estabilitat amb l'interès suprem de la justícia".

Reconeixem també el mèrit de polítics artesans que estan treballant en silenci per la unitat, pel mutu enteniment, superant tacticismes de partits i estratègies clàssiques de poder. És temps per construir ponts. La política moderna que cal al nostre país ha de poder apostar per aquesta capacitat de sinergies i d'obertura, sense perdre el sentit de l'autenticitat pròpia. D'allò que ens ha fet i que ens farà.

Acollim-nos, doncs, a la invitació de Salvador Espriu: "Suggereixo una manifestació de tots nosaltres pels carrers [...]. No saps que l'aigua és tota nostra, que la seva ciència ens pertany? Només pot emmirallar el nostre pas i la nostra volada".

Fem-ho, ara sí, possible.