La Penya, un bressol (i un motor) en perill
BadalonaDiumenge es va viure un vell ritual a Badalona: L’estrena d’un jove jugador a la lliga ACB. L’afortunat és un macedoni de 18 anys, Nenad Dimitrijevic, format a les categories inferiors del Joventut. A falta de títols –fins i tot, a falta de victòries- el consòl dels aficionats verd-i-negres és veure com l’esperit de la Penya continua viu, nodrint el bàsquet professional de joves talents. La Penya és, sobretot, una fàbrica de jugadors. La professionalització i la globalització han apartat l’equip de l’elit. En els últims anys ha planat sobre el club, fins i tot, l’amenaça de la desaparició.
Els clubs esportius neixen i moren. El Joventut no està sol en la seva desgràcia. El declivi del bàsquet català, en els últims trenta anys, ha deixat a la vorera el Girona, el Lleida, el Granollers, el Pineda, l’Espanyol, l’Hospitalet, el Círcol Catòlic, el Sant Josep i molts d’altres. Per tant, l’esport català i la lliga ACB potser podrien sobreviure sense el Joventut. Però el cas de la Penya mereix que, com a mínim, ens hi aturem una estona. Primer pel seu historial: Quatre lligues espanyoles (la primera fa justament 50 anys), una Lliga Europea, quatre títols continentals més, vuit Copes del Rei. Segon, per l’efectivitat de la seva feina formativa. En aquest punt, el mèrit és compartit amb els nombrosos clubs de la ciutat, que apleguen milers de nens i joves que fan de Badalona un autèntic formiguer de la cistella.
Dels equips inferiors del Joventut (i del Sant Josep, el Círcol, la Minguella...) n’han sortit quatre jugadors NBA (Rudy Fernández, Ricky Rubio, Raül López i Christian Eyenga), desenes de jugadors internacionals (des dels mítics Buscató i Lluís, els germans Margall i els Jofresa, Villacampa, Morales, els esmentats Rudy i Ricky, Pau Ribas, Abalde...) i molts altres que són homes importants en els seus equips: Vidal, Miralles, Mumbru, Grimau, Ventura, Oliver, Vives, Llovet, Norel, Bassas... De la pedrera de Badalona també han sortit molts dels entrenadors de la lliga ACB. Aíto, Comas, Julbe,... i actualment Joan Plaza, Salva Maldonado, Pedro Martinez, Sito Alonso i Carles Duran.
Però resumir el valor afegit del bàsquet badaloní amb una llista de noms propis, per brillant que sigui, seria no fer justícia a la bona feina de molts, moltíssims jugadors, preparadors, àrbitres, delegats i famílies senceres que fan que la pilota no deixi de botar mai a Badalona. El bàsquet, a més de nodrir els equips d’elit, és un tret singular, un fet social i ciutadà, una eina de formació i de vertebració que implica milers de persones de totes les edats. La Penya és la locomotora d’aquest sector. Si no existís, si s’esvaís tot el que és i ha estat, el que ha fet perquè el nom de Badalona traspassi fronteres, tot el món del bàsquet a Badalona se’n ressentiria.
Tant de bo el Joventut aconsegueixi resoldre els problemes a què s’enfronta, i pugui continuar la tasca que es van proposar el 1930 els seus joves fundadors: Donar-li un esperit a la ciutat, i projectar-lo al món.