Baixar al fang
Hi ha qui considera que, des d’un punt de vista estrictament esportiu, l’ajornament del clàssic previst per a aquest cap de setmana afavoreix el Reial Madrid. I jo també era dels que pensava que els blancs haurien sortit escaldats del Camp Nou, fins a la desconcertant actuació del Barça a Praga. Allà on Cruyff va enunciar l’“entorn”, Valverde ens va anunciar que, de vegades, toca baixar al fang, sense adonar-se que no estava descrivint una excepció, sinó que el seu equip s’hi ha acostumat -i amb poca efectivitat- quan surt d’excursió per Europa.
És evident, com explica el tècnic, que no passa res si et toca serrar les dents i treure aigua de la barca de tant en tant. Però la cosa és que, tot i que l’Slavia va jugar amb un entusiasme i una convicció emocionants i envejables, no és el Liverpool. I no és menys inquietant que els tres equips als quals s’ha enfrontat fins ara el Barça -va passar el mateix a Dortmund i davant l’Inter- han tingut tots, independentment del resultat final, estones llargues en què han empetitit els culers.
L’única esperança de la nit txeca és que, aquest cop, els protagonistes no es van refugiar darrere d’una victòria afortunada, sinó que hi va haver males cares entre les vaques sagrades, conscients que uns desconeguts havien desafiat el seu prestigi. I fins i tot una veu va parlar de mal posicionament, detalls tàctics a corregir i falta de concentració i, en definitiva, va instar a una reflexió interna.
El que va venir a dir Ter Stegen és que així no anem enlloc. Que, de la mateixa manera que el Barça guanyarà la Lliga amb facilitat perquè és molt superior, avui no està prou capacitat col·lectivament per competir a la Champions. És un toc d’atenció formulat per una figura sense braçal però amb autoritat dins el vestidor que sap que el que va passar a Roma i Anfield no va ser cap casualitat, i que prefereix avisar ara que esperar-se a fotre’s una altra nata dolorosa quan el rival tingui més entitat.
Que el Barça és inestable ho demostra que, quan penses que ha assolit velocitat de creuer encadenant victòries, et trobes intentant explicar-te per què no té un pla definit. La resta d’aspirants, t’agradi més o menys, en tenen un. I el pitjor és que no podem recórrer a una actitud contemplativa, sinó que hi ha massa moments en què l’equip no pot sostenir la pressió i l’ordre ni quan ho vol. Tant de bo la tranquil·litat dels resultats permetin una reflexió serena de com i cap a on vol evolucionar l’equip per no haver de baixar a més fangars.
