Les balances fiscals són una exigència democràtica

La temptació de deixar de calcular i de publicar les balances fiscals és poc o gens democràtica. La transparència en una qüestió tan important com la manera com es distribueixen els pressupostos és, o hauria de ser, una autoexigència de les institucions. De totes. Els ciutadans tenim dret a saber què es fa dels nostres impostos, on van a parar també des del punt de vista territorial. Disposar i difondre aquestes dades no hauria de ser un problema, no hauria de fer por, no hauria de ser una eina partidista. Les balances fiscals són una informació rellevant, útil. No són un caprici de la Generalitat de Catalunya ni una raresa de l’estat de les autonomies. Es calculen en molts estats amb l’objectiu d’ajudar a afinar les polítiques públiques. A Espanya, en efecte, han donat arguments al greuge financer català. Però com és evident, deixar-les de fer no servirà per solucionar el problema, sinó per amagar-lo. I quan un amaga les coses, simplement augmenta la sospita del que se sent perjudicat. En el context polític actual, amb l’intent d’abordar la qüestió catalana en una taula de negociació, encara té menys sentit provar d’ocultar aquestes dades. I més enllà del plet sobiranista català, en algun moment s’haurà de tornar a renegociar el sistema de finançament autonòmic. Doncs bé, fer-ho sense les balances fiscals suposaria senzillament una presa de pèl.

Així doncs, el nou govern de Sánchez no es pot permetre la manca de transparència ni la covardia política que suposaria evitar les balances fiscals. Si vol tenir un mínim crèdit a l’hora de repensar el model autonòmic i a l’hora de dialogar amb Catalunya, no té més remei que agafar el toro per les banyes en aquesta qüestió tan sensible. Cosa que, des del punt de vista tècnic, voldrà dir també abandonar la doctrina Josep Borrell (va defensar una minimització del dèficit fiscal català) i prendre’s seriosament les balances o, si es vol fer servir la terminologia més neutra inventada per Cristóbal Montoro quan era ministre del PP, els “comptes territorialitzats”, i fer-les a partir del sistema de flux monetari (el que dona uns resultats més favorables a Catalunya) i del sistema de càrrega-benefici (el preferit de l’Estat i defensat pel seu impulsor, l’economista Ángel de la Fuente). La Generalitat els fa servir tots dos. L’últim cop que es van publicar les balances va ser el setembre del 2017, just abans del referèndum. Hisenda va arribar a fer les del 2018, però van quedar guardades en un calaix. Les del 2019 ja no s’han calculat. Doncs bé, a la ministra María Jesús Montero li toca reprendre la feina. No s’hi val a escatimar a la ciutadania informació tan rellevant. No s’hi val a segrestar el debat o a voler fer-lo sense dades.