Les bales de Pau Miró

Barcelona‘Una història real’

LA VILLARROEL 2 DE NOVEMBRE

Una història real em sembla de les obres més ambicioses de Pau Miró, tant pel contingut i l’atrevida estructura com pel nivell literari, per bé que resolgui la trama de manera segurament massa lúdica. L’autor ens diu que volia parlar de Steve Bannon i el que comporta el seu extremisme ultradretà, i també que ràpidament va desistir-hi perquè mentre escrivia va descobrir que l’amoïnaven tant o més les esquerdes i hipocresies del discurs suposadament progressista. I les dues qüestions són presents en aquest petit drama familiar que també parla d’ètica i de l’ofici d’escriure.

Magnífica l’arrencada. Un escriptor d’origen humil dels que ara en diríem d’autoficció i que viu en un casa de disseny que el fill adolescent defineix com “una pista de bàsquet sense cistelles” rep una trucada per informar-lo d’un mal pas del noi en unes colònies amb joves immigrants. Com tants pares, l’escriptor no entén què ha fet que justifiqui l’acció del seu fill, amb qui no manté una relació fluida, sobretot des de la mort de la mare, en qui precisament es basava el penúltim del seus llibres. Una relació confrontada, perquè aquest nano intolerant a qui dona vida un impressionant Nil Cardoner esgrimeix raonaments econòmics i socials que segur que podria donar Donald Trump.

Miró dispara amb bala. L’escriptor és força trampós, va de víctima i supleix la manca d’imaginació traslladant a la ficció la seva història real i la dels que l’envolten. Julio Manrique ho ha entès perfectament. Mesurat, precís i emotiu. Laura Conejero omple amb el seu mestratge el personatge més lluminós i clar dels quatre, l’editora que, més que simplement corregir, li reescriu les novel·les. Tampoc no queda gens ben parada la psicòloga del departament de joves (Mireia Aixalà), tan militant contra l’ou de la serp com per conculcar totes les normes de la professió i del funcionariat. Molt recomanable.