Una nit ballant al ritme de Messi i Jordi Alba

BarcelonaArribarà el dia en què més d’un soci del Barça, mirant d’aquí uns anys a les xarxes com Messi donava assistències caminant, es preguntarà per quina raó no era al Camp Nou aquella nit. El gran pecat de Messi ha sigut ser massa regular, en la seva genialitat. Puntual, com ho són els alumnes aplicats, l’argentí s’ha fet un fart d’arribar al Camp Nou acompanyat de Luis Suárez, i, després d’escalfar mig amb mandra, començar a marcar gols impossibles, repartint assistències, burlant rivals, hipnonitzant la pilota. Un grapat d’anys fent-ho, sense fallar, tornant a casa amb la mateixa cara amb què torna el treballador que cada dia fa la mateixa feina: la mateixa línia de bus, les àvies que et demanen el mateix pentinat, els mateixos gols de videoteca. Messi ha acostumant tan bé el barcelonisme, que milers de persones ja consideren que és normal veure el que es va veure contra el Celta aquesta nit freda de gener. Un dia més a l’oficina canviant la història del futbol.

Però no, no és normal. Havia de ser un partit emocionant, després de l’empat en l’anada. Havia de ser una eliminatòria amb emoció, donat el talent del Celta. Però el Barça ja ha fet un canvi de xip, ja ha superat aquella fase de temporada en què guanyava patint. Ara la locomotora ja ha agafat una velocitat imparable, sense lesions greus, sumant efectius, assimilant idees. El Celta, massa cansat després de tres partits sense rotacions contra el Barça i el Madrid, va facilitar la feina als homes de Valverde, com un xai a punt per anar a l’escorxador, però l’equip blaugrana va signar un primer temps gairebé perfecte, amb pressió alta, actitud, circulació ràpida de pilota i màgia en atac. El Celta no va durar ni 15 minuts contra un equip endollat que va ballar al ritme de la parella Messi-Alba. L’argentí, tot i que sembla tímid, no es queda la glòria per a ell sol i sempre busca crear complicitats. Si fa un any per l’esquerra hi tenia Neymar, ara per aquesta banda puja i balla sense cansar-se Alba, l’home capaç de viure dues vides a la vegada: durant uns minuts és lateral, d’altres és extrem. Amb la banda dreta més buida, ja que Valverde va apostar per André Gomes per reforçar el mig del camp, en lloc de donar minuts a Dembélé, el Barça va fer miques els gallecs amb una recepta que, malgrat ser prou coneguda, segueix funcionant. Messi aixeca el cap, obre la pilota a Alba -que fa la centrada- i marca. Als 15 minuts, el Barça ja guanyava per 2-0 amb dos gols de l’argentí amb assistència del català.

Busquets i Rakitic es van encarregar de desconnectar Lobotka, Iago Aspas no va poder entrar en joc i Iniesta acaronava la pilota, amagant-la d’uns rivals que anaven corrent per la gespa perseguint ombres, fantasmes. Una posada en escena impecable d’un Barça en què Nelson Semedo, tot cames, va guanyar cada duel a Pione Sisto al lateral dret. Ni tan sols les molèsties físiques de Piqué, substituït al descans per Vermaelen, van posar aigua al vi per a un Barça amb les cames fresques gràcies a les rotacions d’un Valverde que l’encerta amb les decisions. I si en els dos primers partits el carter era Jordi Alba, i el destinatari de la glòria Messi, per al tercer, com si fos un joc, van canviar-se els papers, amb l’argentí donant l’assistència al català caminant. El Celta, espantat, seguia amb la mirada el geni de Rosario, esperant el moment en què arrencaria. Però no va arrencar. Senzillament, va deixar anar la pilota cap a Alba, que va rematar, arribant en carrera. Un, quiet; l’altre, corrent. I, plegats, ja havien fet tres gols en pocs minuts.

La parella Messi-Alba va convertir el partit en un tràmit. El Celta, grogui, va regalar el 4-0 a Luis Suárez, i els dos tècnics van pactar amb la mirada que el segon temps fos ben diferent. El Celta va signar la seva capitulació amb un doble canvi al descans, protegint Wass i Iago Aspas, i Valverde no va voler fer sang, prioritzant mantenir el ritme competitiu amb uns canvis convertits en homenatges a Messi i Iniesta, substituïts per un Arnaiz cada cop més consolidat i Dembélé, que, amb espais, va fer aixecar de les cadires els aficionats en dues o tres ocasions. El francès, de fet, va picar el córner del 5-0 definitiu, obra de Rakitic. Però del segon temps el millor va ser veure com 50.000 persones es rendien a Messi, l’home que ha acostumat tan bé l’afició, que l’estadi segueix sense omplir-se, com si veure’l en acció no fos prou motiu per desafiar la mandra, el fred i els horaris. La història s’escriu al Camp Nou en nits com aquesta. Messi, puntual, mai falla.