El Ballet Nacional d’Espanya tanca un cicle al Liceu

El Ballet Nacional d’Espanya torna al Liceu des d’aquesta nit fins dissabte. El programa doble que presentaran, format per Zaguán i Alento, serà “una festa”, com diu la directora artística del teatre, Christina Scheppelmann, però la presentació de l’espectacle va ser molt emotiva: era l’última roda de premsa de Scheppelmann abans d’anar a dirigir l’Òpera de Seattle i, a més, l’espectacle suposa el comiat d’Antonio Najarro com a director de la companyia i d’un dels seus primers ballarins, Sergio Bernal. “Tornem amb una proposta totalment diferent al Sorolla que vam portar al Liceu fa quatre anys”, afirma Antonio Najarro. “Hi ha un contrast molt marcat entre la primera part, Zaguán, que és una coreografia flamenca, i la segona, Alento ”, afegeix el director. A Alento, precisament, el Ballet Nacional estarà acompanyat de l’Orquestra Simfònica del Vallès, dirigida pel mestre Manuel Coves.

La primera part de l’espectacle és la més tradicional, i la música, de Jesús Torres, està interpretada pels músics flamencs de la companyia: “Vaig voler fer una suite flamenca actual amb una mirada a la tradició -explica Najarro-. Per això vaig convidar grans artistes flamencs com La Lupi, Mercedes Ruiz i Marco Flores a coreografiar el Ballet Nacional d’Espanya”. També hi col·labora la coreògrafa i bailaora Blanca del Rey, que va cedir al repertori de la companyia la seva celebrada Soleá del mantón. En canvi, Alento és més personal i evoca l’etapa d’Antonio Najarro anterior al Ballet Nacional. “És una coreografia que vaig crear l’any 2015 amb el desig principal de reunir totes les produccions que havia creat amb la meva companyia privada”, explica el director. “És un missatge molt clar del meu estil com a creador, una composició de dansa clàssica espanyola amb una mirada molt personal”.

A Alento és cabdal la música del guitarrista i compositor argentí Fernando Egozcue, amb qui Najarro ha col·laborat en altres ocasions. “La música té reminiscències del tango argentí, el blues i el jazz, i fa un ús molt important de la percussió, el piano i la guitarra, que tocarà ell mateix”, explica el director. Alento no té “un argument” però sí “un aroma” dels diferents sentiments que li provoca a Najarro la música d’Egozcue. Entre els números destacats d’ Alento n’hi ha un de tots els homes de la companyia evocador dels musicals americans. Un altre detall d’aquesta peça és que el vestuari és de Teresa Helbig.

Najarro tanca la seva etapa al Ballet Nacional d’Espanya “amb gran satisfacció” per la feina “excel·lent” que han fet les més de 100 persones que hi treballen. Creu que ha portat la formació a un lloc d’“excel·lència”, tot i que lamenta que les condicions de contractació a vegades hagin sigut precàries, i que ha nodrit els ballarins amb vocabularis diferents perquè tinguin “seguretat” en molts registres. “Hem portat a terme totes les inquietuds que vaig plasmar al meu projecte de director -conclou Najarro-, i això va més enllà de presentar espectacles en un teatre. He après a apostar per damunt de tot per la qualitat de cadascun dels membres del Ballet Nacional d’Espanya”.