‘Bananos’ i ‘guanabanas’
Julian Assange va fer una piulada relacionada amb Catalunya, des de l’ambaixada de l’Equador on viu refugiat. Parlava, de manera crítica, de la possible extradició de Carles Puigdemont, en aquella piulada. Li han tallat internet. Cosa ben curiosa, perquè, en canvi, Carles Puigdemont, a la presó alemanya on es troba a l’espera de veure si Espanya aconsegueix que l’extradeixin, sí que pot fer servir l’Skype. Hi ha diaris espanyols, per cert, que expliquen que si l’han incomunicat és per “ficar-se” en política internacional.
El cas de Julian Assange, com el del funcionari de presons d’Estremera, que ja ha estat citat als jutjats per parlar de manera crítica de la presó de Junqueras i Forn a Estremera, em recorda aquella informació que va sortir al diari Público. “Espanya va comprar el silenci de Letònia sobre Catalunya amb un exèrcit a la frontera russa”. Un enviament de tropes, per cert, que no va ser aprovat al Congrés, tal com ordena la llei, perquè l’imperi de la llei només val quan val.
Què deuen haver promès, aquest cop, els governants del regne de Felip perquè l’Assange no pugui fer mai més cap tuit sobre l’assumpte intern que és la qüestió catalana? No voldria ser pitonissa, però intueixo que en els propers mesos rebrem alguns contenidors al port de Barcelona amb bananos, naranjillas, guanabanas i pitahayas. I intueixo també que els fans del 155 començaran a fer tuits, de cop, lloant-ne el gust i les propietats (anava a dir “oligofrèniques”). També intueixo que al Palau de la Música gaudirem d’un cicle instrumental que inclogui la bocina de huarumo, la caja de concha, la marimba i el rondador de canutos (sense que serveixi de precedent). Tot sigui a fi de bé. Ja ho va dir, fa un temps, l’home d’estat que és el gran Alfredo Pérez Rubalcaba: “España pagará el precio que tenga que pagar ”. El preu d’aquest crèdit, no cal dir-ho, és el descrèdit.
