Un banc al costat del riu Tigris

Encara no ha començat la guerra. Som a l’any 2002, a Bagdad. Yaarub Akram està assegut en un banc que dona sobre el riu Tigris. Al seu costat hi ha la periodista Mónica García Prieto. Fa un any, el marit de la Mónica, el també periodista Julio Fuentes, ha mort a l’Afganistan, durant una emboscada.

Quan el Yaarub recorda aquell moment, no se li escapa cap detall: la remor del riu, la ciutat il·luminada per la caiguda del sol, el fum espès provocat per uns jardiners que cremen una pila d’herba. Però, sobretot, la tensió còmplice entre ell i la Mónica.

Fa molta estona que el Yaarub i la Mónica no es diuen ni una sola paraula.

No cal parlar.

Tots dos comparteixen un mateix sentiment.

Una mateixa preocupació.

Pensen en les seves vides. Pensen en la guerra que s’acosta sense que ningú la vulgui aturar.

-Feia una tarda molt bonica -diu el Yaarub en evocar aquella escena setze anys després, mentre xerrem al bar d’un cèntric hotel de Barcelona, on ha vingut a recollir el premi Miguel Gil.

-Jo mirava les aigües del riu -recorda-. Pensava: l’any 1258, quan els mongols van arrasar la ciutat, aquestes aigües es van tenyir de dos colors: el color vermell i el color gris. El vermell era la sang dels milers de ciutadans assassinats. El gris, el color de les cendres dels llibres que es van destruir i cremar de la gran biblioteca, la Casa de la Cultura, el centre intel·lectual més important de tot el món musulmà.

El Yaarub coneix molt bé l’Iraq. Fins a aquell any 2002, quan ja s’anunciava la invasió nord-americana, treballava com a guia turístic, explicant la història del país que tant estima. El bressol de la civilització, diu amb la mirada negada per l’emoció.

A partir de la invasió es va acabar el turisme i el Yaarub va començar a treballar com a fixer, traductor, logista i guia dels periodistes. Si abans ensenyava els museus a gent despreocupada i curiosa, ara ensenya les zones de combat a homes i dones que es protegeixen amb armilles antibales. Si abans s’admirava evocant l’imperi de Babilònia, les restes de la civilització dels sumeris, ara plora sobre la runa dels combats i els bombardejos.

-Assegut en aquell banc al costat del riu -recorda-, pensava: la guerra sempre és una derrota de la vida i de la dignitat, de la civilització. Sempre hi ha la sang de les persones, normalment les persones més humils. I les cendres de la destrucció de la intel·ligència, de la cultura. El que ha vingut després, no ha fet més que confirmar aquell sentiment que ens aclaparava a la Mónica i a mi, quan encara no havia caigut la primera bomba però sentíem amb angoixa la fragilitat que ens envoltava, i com de cop i volta podia arribar la catàstrofe.

He preguntat a la Mónica, que ara viu a Xangai, on continua treballant com a periodista, si recordava aquell dia, aquell banc al costat del riu Tigris.

M’ha contestat que el recorda perfectament: “Era un capvespre completament normal. Tots dos sabíem que aquella calma, aquella normalitat, no duraria gaire. Encara tinc unes fotos que vaig fer aquella mateixa tarda. N’hi ha una que m’agrada especialment. S’hi veuen dues nenes d’uns dotze anys. Riuen felices, tenen les dents blanquíssimes, juguen amb els cabells movent les cues, compartint la vida. Feia por pensar en aquella normalitat a punt de saltar pels aires”.

Fa unes setmanes, el Yaarub va acompanyar un nou grup de periodistes fins a Mossul i va tornar amb el cor encongit.

-La ciutat -diu- ha estat completament arrasada. Com Hiroshima. Vaig tenir el mateix sentiment que el dia que vaig anar al Museu Nacional, a Bagdad, després de la invasió i el vaig trobar completament devastat. Davant del museu hi havia un tanc nord-americà. Un dels funcionaris del museu, un amic meu, es va acostar al tanc i els hi va demanar per què no feien res per aturar el saqueig. Els soldats van somriure: “Aquesta no és la nostra missió”.

Durant la guerra a l’Iraq, el Yaarub va ser detingut pels nord-americans i tancat en una presó del règim. Se l’acusava d’espia. L’única prova en contra seva era que tenia a casa unes filmacions propagandistes d’un grup radical per documentar un reportatge que estaven fent. Va ser torturat. Va veure morir gent a la presó. Va veure nens tancats a les cel·les.

Avui el Yaarub viu refugiat a Noruega, però sempre que pot continua viatjant a Síria i a l’Iraq acompanyant els periodistes.

-Què hi fa a Noruega, un home com jo, acostumat a la vida del carrer, la conversa, la llum i la calor? ¿Saps que a l’hivern, a Noruega, el sol no s’acaba d’aixecar mai fins a la vertical del cel? ¿Que la nit es més llarga que el dia? -pregunta aguantant-me la mirada.

“El Yaarub -escriu la Mónica-és una de les persones més belles que he trobat a la vida, fins al punt que som germans per elecció. És de la mena de persones que sempre hi són, amb la disposició d’ajudar. Estem tan sincronitzats que ens vam quedar embarassats gairebé al mateix temps. Dues nenes. I, esclar, els hi hem posat el mateix nom. Sense avisar: el dia que ens anunciàvem mútuament l’embaràs, ja havíem decidit sense comentar-ho que es dirien Nour”.

-Som com dues ànimes bessones. ¡I també creu en el periodisme! -diu la Mónica.

-¿Encara?

-Encara.