El Banc d’Espanya ha de publicar les actes

Exconseller del Banc d’Espanya 2005-2017Ja són diversos els textos que han analitzat la crisi financera i el paper dels poders polítics i dels reguladors. El darrer que he llegit és el d’Ernesto Ekaizer ( El libro negro. Cómo falló el Banco de España a los ciudadanos ), però no em referiré només a aquest llibre. No cal que digui que bona part del que va passar amb el regulador i supervisor durant la crisi ho vaig viure en directe com un dels sis consellers de govern del Banc d’Espanya, si bé cal dir que no des de la talaia de la comissió executiva, lloc reservat només per a aquells que nomenen els dos grans partits nacionalistes espanyols. No polemitzaré sobre continguts d’un llibre que comença bé però que es perd en detalls un cop pren partit, critica la “camarilla” del Banc d’Espanya i mostra adhesió a l’inspector crític amb el supervisor.

Però sí que voldria remarcar alguns aspectes que transcendeixen aquella anàlisi i altres de similars. Aquest és el meu relat.

Les fonts que “canten” i expliquen coses contra aquells que són l’objecte infamat de la crònica després són perdonats i se’ls aparta de la crítica tot i els seus també clamorosos errors. Els més poderosos de veritat sempre en surten ben parats, normalment per omissió: qui influïa més sobre el poder financer després se’n renta les mans si les coses no surten bé, i els cronistes callen. Els poders econòmics i polítics constantment s’entremesclen, i els poders financers -els de veritat- es beneficien de les seves contradiccions, ja siguin reals o provocades.

Els més perillosos sempre són els personatges que tenen agenda pròpia, que volen guanyar poder polític a través de la seva influència econòmica. I en particular aquells que tenen comptes personals pendents, que poden ser tant entre partits com dins d’un mateix partit. I sobretot resulten perilloses les cuites dels que es consideren -i possiblement són- més llestos que els seus correligionaris, però que no han pogut comptar amb el suport de la gent dels seus partits que, en el fons, rebutgen la supèrbia dels tecnòcrates.

Els trets més inesperats provenen de les triangulacions d’interessos: per exemple, accelerant conflictes entre reguladors nacionals i europeus per eliminar l’anomalia de les caixes d’estalvis; o entre partits -i dins de partits- per lluites de poder personalistes. Els intermediaris mai són neutres i no busquen solucionar els problemes, sinó orientar les sortides que creuen més convenients a les pretensions pròpies. Els polítics -des de la seva fixació pel curt termini, que els obliga a actuar amb presses- s’equivoquen més que els financers benestants, que poden jugar a veure-les venir. Els segons eviten el fang; els primers hi cauen de quatre potes.

La continuïtat del negoci bancari sovint passa per sobre de la melé: els riscos de contagi d’una entitat sobre una altra semblen legitimar cert supremacisme financer, sobretot davant d’uns polítics que es mostren incapaços de resoldre els problemes per manca de coneixement, o que se saben precaris i deutors perquè els comptes dels seus partits depenen de la mateixa banca.

Inspectors, auditors, polítics, reguladors, supervisors, poders europeistes, periodistes que saben de què parlen, tertulians que parlen sense saber, acadèmics de diferent pelatge, xarlatans diversos... són massa agents perquè un cronista no pugui fer sempre una bona amanida.

La meva percepció és que els supervisors i reguladors polítics, poc o molt, acaben fent en el sector financer el que demana qui dirigeix l’ statu quo. Aquests poders, si no assoleixen la intervenció que s’esperava, se’n renten les mans; i els reguladors callen, sense poder evidenciar les responsabilitats respectives, perquè això deixaria en un mal lloc les institucions que serveixen.

Els acadèmics no cooptats o interferits pel diner de la banca es poden comptar amb els dits de la mà. La resta sovint parlen ometent les seves dependències. D’altra banda, entre molts suposats tècnics predomina el “sí però no” i el “no però sí”, una diagnosi sempre més còmoda que parlar clar, tot i que sovint més inútil. Si les profecies negativistes es compleixen, ells es posen les medalles; si no, sempre poden dir que van ser les seves diagnosis de precaució les que van evitar els mals anunciats.

Bona part de les anàlisis estan òrfenes de les actes que recullen els debats interns als òrgans reguladors i supervisors, inaccessibles per als estudiosos. N’hi ha que pensen que amb actes de reunions transparents el seu contingut seria més eufemístic. Però per determinar les responsabilitats de cadascú aquestes actes són necessàries. Les meves incloses.