Bandera Roja: una mirada d’avui, un moment del passat

i Jordi Borja
17/12/2018
4 min

Fa 50 anys, l’any de 1968. Va tremolar París al maig, però abans i després també els campus de Califòrnia, Alemanya amb l'atemptat i quasi mort de Dutschke, Itàlia amb l’ocupació de les fàbriques, la Revolució Cultural Xinesa i els estudiants del Japó, la Primavera de Praga i l'ocupació soviètica. I a Espanya la dictadura franquista va desenvolupar una onada repressora sobre Comissions Obreres, el Sindicat Democràtic d’Estudiants i els sectors culturals i intel·lectuals. El PSUC va ser la principal organització política víctima de la repressió. I van proliferar o es van activar més diverses organitzacions esquerranes, maoistes, internacionalistes, trotskistes, consellistes, etc., i sigles com PC m-l, PCI, FSF ('fusufus', que van derivar cap a 'Che-chos'), Lliga Comunista Revolucionària, Moviment Comunista, Qué Hacer?, OICE, MIL, etc. Eren organitzacions caracteritzades pel radicalisme ideològic. Algunes amb tendència a l’acció directa i a vegades amb violència. D'altres feien agitació política o sindical més pràctica però molt minoritària. BR va néixer la tardor del 1968. Poc abans alguns líders d’aquestes organitzacions radicals ens van proposar a Solé Tura i a l'autor d’aquest article, procedents del PSUC, que els convoquéssim i els unifiquéssim o federéssim a tots plegats. Ens va semblar que això prioritzava la ideologia revolucionària més que la pràctica política i social i que hauria estat una gàbia de gats enfurismats de tota mena de colors.

BR neix sobretot de les experiències del 68, principalment del Maig Francès i també de la necessitat de reconstruir i desenvolupar la mobilització social des de baix. Hi havia simpaties respecte al leninisme, la Tercera Internacional i la història del PCE i el PSUC. Però altres preferien el Bloc Obrer i Camperol (Maurín més que Nin), va haver-hi una onada de maoisme però no va durar gaire, hi havia simpatia per Trotski, Rosa Luxemburg i sobretot Gramsci. Les poques desenes del grup fundacional tenien una cultura política més realista i pràctica, de lluita social i contra la dictadura. Les referències històriques i ideològiques eren formatives i proporcionaven horitzons d’esperança. I no hi havia conflictes ideologistes, ni a l’inici ni tampoc en els anys següents. Fins al 1974, quan una gran part van considerar que malgrat el seu èxit, relatiu, BR s’havia acabat, i la majoria van anar cap al PSUC, i més tard alguns cap al PSC, altres a CCOO i organitzacions socials, mantenint sempre, gairebé tots, la seva activitat professional. No teníem vocació de “militància revolucionària” com a professió, sense excloure l’activitat política o social.

BR va optar per la feina de base, entre gent sovint molt poc o gens polititzada, a les fàbriques i als barris populars, a la universitat i a les escoles, entre sectors professionals. Ens vam organitzar per fronts de lluita. Tots havíem d’estar en algun front. Calia construir articulació social i promoure gradualment ideals de justícia, llibertat i igualtat, acabar amb la dictadura i aconseguir una república democràtica. BR es diferenciava de les organitzacions d’extrema esquerra pel realisme polític, per la voluntat de no generar por sinó confiança, d'adequar el llenguatge a l’entorn social i cultural, de progressar amb tothom. Les assemblees eren mobilitzadores, les reunions servien per preparar activitats socials i culturals, es difonia formació més històrica que ideològica, sense excloure-la. L’organització era poc jeràrquica, el nucli de direcció estava també en els fronts, que prenien les seves decisions. No hi havia president, ni secretari general, ni dirigents que donessin consignes de dalt a baix i prou. La direcció donava suport i elaborava documents més formatius que programàtics, més anàlisi de conjuntura, més tàctica i molt poca estratègia. Quan vam veure que la dictadura agonitzava vam entendre que havíem fet una feina constructiva però no érem una organització per a la “gran política”. No érem ni podíem ser un partit polític que intervingués en el procés cap a la democràcia i un cert protagonisme de les classes treballadores. La BR inicial va prendre consciència que calia participar en el proces polític amb uns actors, polítics i socials de més amplitud.

¿BR va ser una organització que va generar una “nova política”? Sí, especialment en les formes organitzatives i la manera de treballar entre la població. Érem promotors de mobilitzacions i organitzacions socials amb objectius polítics molt concrets que poguessin assumir sectors diversos i relativament poc polititzats. Però molts de nosaltres érem conscients que no podíem ser com una BR gran. Vam anar o retornar (alguns de nosaltres hi havíem militat) al Partit, que és com se'n deia llavors del PSUC. Unànimement vam renunciar a integrar-nos en el procés de construcció del PSC. Però sabíem que un gran partit, i la seva presència en les institucions, pot arribar a la gran majoria, però no pot funcionar igual. Els partits es mouen entre els marcs legals i institucionals, han de tenir en compte els electors i els que podrien ser-ho, i els militants són més o menys (o gens) actius però no els pots tenir en compte. La militància activa ha d’estar entre els compromisos “d’alta política” i les demandes dels militants i simpatitzants. Els comuns es troben entre una militància molt “política” i una altra de cultura “movimentista”. No poden ser com eren ni uns ni altres, ni nova ni vella política. BR va ser molt nova política, però vam haver de canviar el 'modus operandi'. Als comuns els ha mancat una direcció organitzativa (no política) prou competent o experimentada per fer la síntesi de les formes de treball. Cal no oblidar que no hi ha bons continguts sense bones formes.

stats