Banderes descolorides
FolguerolesL’ARA m’envia a Folgueroles, el poble més independentista del país, a veure quin ambient s’hi respira. 2.298 habitants i un cens de 1.654 ciutadans. 1.303 vots favorables al sí-sí en la consulta del 9-N, i 8 partidaris del no-no. Entre Vic i Folgueroles es va fer l’assaig general de la Via Catalana. Hi ha tants independentistes que tots els regidors ho són: els set de la candidatura independent que va guanyar, i els 4 que sumen CiU i ERC, que són a l’oposició. Folgueroles lluu una estelada municipal i un munt de privades. Hi havia estat, fa anys, amb en Xavier Bru de Sala, que era company meu d’estudis i amb qui compartia passió per la literatura. Devíem tenir vint anys i en Xavier em feia de guia pel país de Verdaguer, que també era el seu.
De fet, la imatge que me’n vaig fer, un poble de tradicions, conservador, no encaixa gens amb la descripció que en feia el poeta i periodista Josep Pijoan, que va visitar Folgueroles el 1908 i, en una carta a Joan Maragall, explicava: “Molts vailets jugaven amb cara escardalenca, eixuta. Tots plegats feien cara de trist. Lo poble és lo més brut i miserable que es vulgui”. El Folgueroles d’ara és gairebé un barri residencial, ben endreçat, de Vic, a deu minuts. En Jaume del bar de la plaça m’explica que és un dels pobles amb més creixement demogràfic en els últims quinze anys -en què ha doblat el nombre d’habitants- i amb més natalitat de Catalunya. Un poble joveníssim, amb més de 300 criatures entre 1r i 5è de bàsica, que van a l’escola que ha obtingut més premis Baldiri Reixac. I insisteix que, per a ell, l’independentisme és la resposta a una ofensa, a una humiliació que ve de lluny. Em parla de l’àvia que havien d’amagar quan venia la Guàrdia Civil perquè no sabia parlar castellà. De l’oncle que venia estampetes catalanes d’amagat. Dels temps en què cantar la Santa espina estava prohibit. I connecta aquests temps foscos amb els d’ara. Per a ell, l’ofensa continua.
Al mateix local parlo amb tres noies joves que han vist món -la Cristina i la Maria han estudiat a Barcelona i una segona Cristina ha viscut a Escòcia- i insisteixen en la idea que l’independentisme folgarolenc ve de la cultura: som diferents, em diuen. Els agrada Espanya (tot i que no saben ni qui és el Tomatito ni la Maite Martín, però sí en Camarón), els agrada Escòcia, els agrada el món. Però diuen que som diferents, i que a Espanya no ens volen com som.
A la plaça parlo amb un home gran que encara va més lluny en les essències i atribueix a Verdaguer el seu amor pels pobres, i al conflicte del poeta amb el marquès de Comillas, l’origen de l’aversió de Folgueroles a la cosa espanyola. Vaja, que a la gent li agraden les emocions, el pes de la història, els simbolismes. No és casualitat que Folgueroles tingui un Pi de les Tres Branques, organitzi Marxes de Torxes per la Independència i aculli trobades de motards amb l’estelada.
La mestressa d’un altre local que visito em confessa que no és independentista. Li pregunto si li ha representat cap problema aquesta divergència i em diu que no. Ah, sí: l’empipen les estelades brutes i esparracades. ¿No es poden penjar calces ni mitjons perquè fan lleig, i en canvi es poden penjar estelades esquinçades i descolorides?
Me’n torno a Barcelona sense haver trobat la causa de l’altíssim índex de natalitat del poble. ¿S’han constituït en fàbrica d’independentistes?
