Les banyes intel·lectuals de la Pell de Brau

Aquí hi ha una secta que ens vol fer creure coses que no creuria ni una musaranya devota de l’anís sant. El dogma fanàtic-líquid, si fa no fa, és sempre el mateix. Mireu. Un dia un intel·lectual espanyol (sempre d’algun lloc de Castella) i un de català (sempre de Barcelona) es troben (sempre en una masia de l’Empordà). Cara a cara. Com dues soques d’un foc a terra. Espurnegen parlant de novel·les, poemes, palles mentals, que canviaran els destins del planeta i les galàxies extraterrestres. S’exciten mútuament garlant del que sigui. Per exemple la cotització de la rata liquada a la borsa de Tòquio. Aquí, en aquestes trobades, concilis, conclaves, és on la secta ens vol fer creure que hi ha les proves genètiques, materials, corpòries, del diàleg entre Espanya i Catalunya. Posa dos intel·lectuals a la barbacoa. Brasa. Volta i volta. Flama. I ja tens la llum de la solució. Seguiu la llum de bombeta de dos watts de postguerra eterna. Seguiu la llum i trobareu el sender lluminós de la veritat perpètua.

La veritat és aquesta. Sempre s’han fet barbacoes entre entrecots. Mireu la graella. El març de 1930 es van fer una sèrie de banquets a Barcelona. Tiberis intel·lectuals en honor dels intel·lectuals castellans que el 1924 van protestar davant el general dictador Primo de Rivera per la seva persecució de la llengua i la cultura catalana. Com ara. En un d’aquells xeflis va parlar un paio desconegut per als catalans: Manuel Azaña. Ep, que aquest, al cap d’un any, seria president de diferents governs de la República i arribaria a president de la mateixa República. Azaña va ser la Segona República. Azaña: l’amic dels catalans, de l’Estatut i del tururut. Però aquell dia de març al restaurant Pàtria, de la plaça Sepúlveda, Azaña s’aixeca i remena el morter: “ Yo no soy patriota ”. Aplaudiments i primeres llàgrimes d’allioli dels intel·lectuals catalans. Ens entendrem. Au, a beure i a veure a llum. I Azaña mostra el sender lluminós: “ Gracias al catalanismo, será libre Cataluña. Y al trabajar nosotros, apuntalados en vosotros, trabajamos por la misma libertad nuestra y así obtendremos la libertad de España. Porque, muy lejos de ser inconciliables, la libertad de Cataluña y la de España son la misma cosa. Yo creo que esta liberación conjunta no romperá los lazos comunes entre Cataluña y lo que seguirá siendo el resto de España ”. Oh, oh, oh! Quins orgasmes intel·lectuals. Quines ereccions de l’enteniment. Quina rialla postcoital neuronal. Que bé tot. O no.

Aquell Azaña intel·lectual que en diverses barbacoes rotava que, tot i que ell no ho volia, si mai Catalunya volia separar-se d’Espanya s’havia de respectar, sempre ens va enganyar. Perquè van passar els anys i va acabar, com sempre, invocant, via ouija, l’esperit del general Espartero. Això va dir-escriure Azaña: “ Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos ”. La prova intel·lectual del diàleg letal de sempre. Però ara és al revés. Mireu la llum.

El sender lluminós avui és: primer et bombardegen atonyinant-te seguint el clàssic de cada cinquanta anys. I després et desinflamen amb paraules a la vora del foc. Llum. Si suposadament l’1d’octubre només ens van estomacar la meitat del dia perquè Merkel va trucar a Rajoy, ¿fins on volien arribar? I si ara volen desinflamar, desinflar, ¿fins on? Segurament fins que acabem arraulits en una secta lluminosa que veu en dos intel·lectuals sempre tancats en una masia de l’Empordà l’Espanya del diàleg, les llibertats, la democràcia, la plurinacionalitat, els supermercats, les barbacoes, els multiorgasmes... El dogma a les fosques que creu que dos microbis són la veritat lluminosa de la Pell de Brau. Però que mai explicaran que qui realment t’atonyina, et menteix i t’envesteix és la Pell de Frau. La que ara et diu que et desinflamarà, per després envestir-te de nou, amb les banyes de sempre.