El Barça evita cremar a la foguera de Sant Joan (1-0)

BarcelonaEl Barça segueix viu. En una nit de Sant Joan en què els somnis gairebé es van convertir en un malson, l’equip de Setién va sobreviure. No pot aspirar a gaire més, ara mateix. Contra l’Athletic (1-0), per moments va semblar que cremaria, però si al camp del Sevilla els canvis de Setién no van millorar l’equip, contra els lleons sí. El ritme de Riqui Puig i l’atreviment d’Ansu Fati van permetre recuperar el liderat, encara que sigui unes hores. Els joves demanen pas trucant a la porta de la titularitat.

Amb els petards i els castells de focs dels veïns de les Corts com a banda sonora de fons, el Camp Nou va convertir-se en l’escenari d’un film de por. De fora de l’estadi arribava l’olor de pólvora a mesura que més famílies decidien deixar de mirar el partit per televisió per centrar-se en la revetlla. I ben cert és que, per moments, aguantar veient el partit va ser un acte de fe. El Barça, després de l’empat a Sevilla, ha vist com l’aigua li puja al coll. Enfrontat a tots els seus fantasmes, l’equip de Setién algunes vegades va ser un grup difícil de reconèixer. Sense una personalitat definida, sense un full de ruta clar.

Per rebre un Athletic que va deixar a la banqueta un bon grapat de titulars i va apostar per jovenets amb ganes de menjar-se el món, Setién va pensar més en els galons que no pas en el moment de forma. Més en l’expedient que en el futur. De nou, tots els joves de La Masia van quedar-se a la tribuna baixa, esperant una oportunitat, mentre un equip on gairebé tots els jugadors han jugat centenars de partits en aquest estadi es bloquejava davant d’un Athletic molt ben ordenat en defensa. El trident titular, reunit de sortida per primer cop des del gener, segueix parlant idiomes diferents. Griezmann és elèctric i va fer un munt de curses oferint-se. Però ni Messi ni Suárez semblen entendre’l. Com si no existís, com si fos una ombra. Tal com va passar a Sevilla, la producció ofensiva del Barça va estar sota mínims, sense passades profundes, sense generar superioriats, com si l’única solució fos, com sempre, que Messi inventi alguna genialitat.

Durant bona part del partit, el Barça va passar-se la pilota sense convicció. Com si s’hagués apagat el llum. L’Athletic, en canvi, sabia què calia fer: pilotes llargues cap a Iñaki Williams. Una recepta senzilla que va donar bastanta feina a un Ter Stegen que s’esgargamellava donant indicacions als seus companys. Piqué, per sort, va estar imperial quan tocava recuperar la pilota. Sense el central català, el Barça hauria pogut prendre mal. L’equip de Setién es cremava a la foguera de Sant Joan, burxat pels seus dimonis. Ni Setién era valent, ni els jugadors imposaven la seva qualitat.

El primer temps va acabar amb Messi intentant dos xuts llunyans, com si fos un crit de desesperació. La primera part de la revetlla no deixava de ser una continuació de la segona part de Sevilla. Conscient que l’empat significava, segurament, començar a lligar un llaç de color blanc al trofeu de la Lliga, Setién finalment va donar mitja hora a Riqui Puig. El migcampista matadeperenc va entrar poc després de la primera ocasió clara del Barça, quan en una de les poques errades defensives basques Unai Simón li va prendre el gol a Griezmann.

Un gol poc celebrat

Amb Puig sobre la gespa, el Barça va guanyar ritme. Les nits de Sant Joan són aquelles en què els joves fan volar coloms i Puig ràpidament va sacsejar el partit, agafant el timó d’un Barça que a mesura que s’acostava la mitjanit semblava despertar-se. Potser per desesperació, potser perquè finalment Setién va fer entrar també un Ansu Fati que gairebé va marcar en la primera pilota que va tocar. El jove d’origen guineà va entrar per un Griezmann que semblava aquell nen que canvia d’escola i es troba que els veterans no el deixen jugar amb ells. Amb Ansu Fati i Riqui Puig, l’Athletic finalment va començar a patir.

Quique Setién també havia fet entrar Rakitic per Busquets, que ja tenia una groga, i va ser el croat el que va obrir la llauna després d’una jugada on el cor, la fe i l’esperit de lluita van ser claus. Messi, a qui no li sortia res, va lluitar una pilota però en segona línia, el croat la va recuperar, va entrar fins al cor de l’àrea i va batre finalment Simón. Rakitic, molest per com negocia el club el seu futur, ni el va celebrar. Una metàfora del moment d’un club condemnat a sobreviure. El gol del croat, salvador, va ser rebut pels petards dels aficionats que esperaven a fora, impacients, amb ganes de celebrar. I l’equip va saber protegir aquest gol de tant valor fins al final i va fer de la nit de Sant Joan una nit d’alegria. O alguna cosa semblant. Com diria Sisa, si arribés el bon joc, que dolç que seria.