La Lliga es converteix en una llarga agonia (2-2)

BarcelonaLes crides a la unitat i els missatges positius de poc serveixen, quan la realitat és que el rei va despullat. La temporada s’està convertint en una lenta agonia al Barça, on els crits ocupen el lloc de les paraules, on l’èpica sembla l’única sortida. On el destí està en mans del Reial Madrid. El tercer empat en quatre partits, contra l’Atlètic de Madrid (2-2), deixa la Lliga en mans dels homes de Zidane. Si derroten el Getafe, s’escaparan quatre punts. Res li sembla sortir a un Barça que en poques hores podria haver perdut dues lligues: la de bàsquet i la de futbol. Si als despatxos es busquen diners sota les pedres, al terreny de joc, es busca un rumb.

El Barça sembla un grup de nàufrags que acaben en un bot salvavides obligats a remar junts. Malgrat que no s’acaben de caure bé entre ells, ara tenen un objectiu comú: sobreviure. Després de l’empat a Vigo, els jugadors i el cos tècnic s’ho van dir tot, cara a cara. Primer, les coses dolentes. I després, al veure com l’aigua pujava dins del bot, es van conjurar per remar units i intentar arribar a bon port. Però ni així. La realitat del Barça és aquesta. Ni tan sols intentant-ho aconsegueix ser un equip solvent. L’equip, de mica en mica, ha perdut el control del joc, la solvència, l’alegria i, el que és pitjor, la seguretat. Cada partit, ara mateix, és un judici. Una condemna en què tots els pecats del club, dels vestuaris a la llotja, passen factura.

Quique Setién, que, com a gat vell, ja sap que un cop el teu president et visita a casa per dir-te que confia en tu vol dir que en realitat estàs qüestionat, va remoure l’equip. Amb l’aigua arribant-li ja als genolls, el tècnic va apostar per un 4-4-2 diferent en què el sacrificat va ser per segon partit consecutiu Antoine Griezmann. Ni contra el seu anterior equip juga, el francès. En canvi, Riqui Puig va rebre el premi al seu bon partit a Vigo encadenant una segona titularitat consecutiva en què va convertir-se en la punta d’un rombe format pels quatre migcampistes, recolzat per Vidal, Rakitic i Busquets. El jove de Matadepera sempre deixa detalls, però ell sol no pot aturar el descens als inferns d’un equip que de mica en mica es desespera. A Setién, de fet, ja li ha passat més d'un cop el mateix: intenta canviar coses però el pes de la pressió l'ofega, sense saber gestionar els canvis per millorar l'equip. L'entrenador ha acabat atrinxerat darrere d'un discurs positiu que ningú creu, conscient que els tècnics sempre són els primers en caure, quan arriba el mal temps.

L’Atlètic de Madrid va saber ser aquell equip incòmode que et fa perdre els nervis, amb les curses verticals d’homes com Llorente i Carrasco. Com ja va passar a Vigo, el Barça de Setién no fa prou millorant. Segueix sense continuïtat, amb fragilitat emocional. Ni tan sols quan en els primers minuts Diego Costa va marcar en pròpia porteria el Barça va trobar la pau. Al contrari, poc després Arturo Vidal, sempre revolucionat, va cometre un clar penal sobre Carrasco. Un penal que va acabar de fer perdre els nervis al Barça, ja que la sala del VAR va explicar al col·legiat que per mil·límetres Ter Stegen tenia els dos peus fora de la línia de porteria. Pocs mil·límetres que es van convertir en targeta groga per al porter alemany, que havia aturat el penal a Diego Costa. I una segona oportunitat per als matalassers, transformada per Saúl. Els jugadors del Barça, tips de sentir-se castigats pels arbitratges, es van menjar l’àrbitre protestant, intentant treure així la ràbia acumulada, intentant mantenir-se units, encara que fos al voltant d’energies fosques, com l’odi o la frustració. I una mica va funcionar, ja que Messi va liderar una reacció en el joc abans del descans que va acabar amb algunes ocasions de gol prou clares.

Però va ser de nou l’arbitratge el que va decidir el curs del partit, amb dos penals protestants pels equips castigats. Primer, per falta de Felipe sobre Semedo. Messi, conscient que podia marcar el seu gol número 700, va decidir convertir un penal en un instant de bellesa, picant-lo de Panenka, com si volgués que la bellesa fos la salvació de l’equip. No ho va aconseguir. Ni el seu deliciós toc de pilota, com si fos un cop de pinzell, va donar pau a l’equip. Semedo va cometre un penal molt dubtós sobre Carrasco, que durant tot el partit sempre va saber superar la defensa blaugrana. Sí, era un penal xiulat per un contacte gairebé inexistent, però, de nou, Carrasco feia de les seves quan el Barça anava per davant en el marcador. I Saúl, un cop més, va empatar. El cop va deixar grogui un Barça que s’adonava que ni tan sols jugar al Camp Nou ja li portava sort.

Griezmann, tres minuts

Quan res funciona i no tens la capacitat per controlar el teu destí, només queda l’èpica. Arturo Vidal, que en aquests escenaris s’hi sent còmode, va gaudir de dues ocasions prou clares després de centrades laterals, però el temps, convertit en jutge cruel, jugava en contra d’un equip en què Setién, com ja li ha passat més d’un cop, va dubtar amb els canvis. Malgrat poder fer-ne cinc, a falta de cinc minuts només havia fet entrar Sergi Roberto. Ansu Fati, impacient, va sortir al terreny de joc al minut 85 per recuperar un 4-3-3 més agressiu, quan ja no tenia temps per fer gaire cosa. Griezmann va entrar al minut 90. Més que un canvi, semblava una burla per al francès. Malgrat les conjures, el Barça veu com de mica en mica la Lliga s’escapa d’una manera lenta i dolorosa. Esquerdant a poc a poc totes les parets d'una casa que s'aguanta amb pinces.