Els jovenets alegren la cara del Barça (0-4)
Enviat especial a Kíev (Ucraïna)Assetjat pels problemes, el Barça troba nous herois inesperats. L’equip que no fa tant impressionava a Europa amb un trident de luxe, ara es deixa guiar per jovenets disposats a agafar el futur amb les mans i no deixar-lo anar. Les crisis solen ser així: sempre hi ha algú que la converteix en una oportunitat. I jugadors com Mingueza, Dest o Pedri no demanaran disculpes a ningú per beneficiar-se d’una plantilla mal construïda o de les decisions d’un Koeman que no amaga que, ara mateix, està més preocupat per la Lliga. El seu Barça europeu, més alternatiu que mai, va certificar el pas als vuitens de final golejant al camp del Dinamo de Kíev (0-4). Ara tocarà fer-se amb la primera posició per davant d’un Juventus que no fa por. La feina mai s’acaba, amb aquest calendari tan carregat. I els joves ho celebren, esclar, ara que el vent els bufa a favor.
Amb Lionel Messi a casa, sense passar el fred que de mica en mica arriba a la capital ucraïnesa, el Barça va posar la directa a la segona part. La primera, en canvi, va ser un bloc de gel on poca cosa va passar, però la segona va ser una nova insinuació de cap on podria caminar aquest projecte, cada cop més jove. Koeman, després del tall de digestió amb els titulars al Wanda Metropolitano, va saber positivitzar un llarg viatge a l’est d’Europa per donar minuts a jugadors amb fam, a qui no els fa mandra mai vestir-se de curt. I de pas, alguns jugadors que ho necessitaven van millorar la seva moral. En un any estrany, el Barça de la Champions sembla més jove, més alegre i amb més futur que el que passa penúries a la Lliga.
Sergiño Dest, tan descarat com s’espera d’un jove nord-americà que vol triomfar, va impressionar amb un exercici de sinceritat d’un lateral que afirma voler ser com Dani Alves. Així va guanyar el Barça, de fet, sent sincer. Sincer com Martin Braithwaite, que poc s’hauria imaginat fa un any que podria marcar dos gols a la Champions amb el Barça. El danès es va quedar al Camp Nou acceptant que jugaria poc, però afirmant que ho donaria tot. I el premi li va arribar en una gèlida nit de Kíev, on va aconseguir allò que Luis Suárez no sabia fer: marcar a Europa fora de casa. El destí, com sempre, és ben entremaliat.
El partit de Kíev era una trampa, per com havia jugat el Dinamo al Camp Nou, amb suplents. Però, coses de la vida, un Dinamo més titular no va aconseguir fer mal a un Barça més suplent. Gairebé sense defenses, el Barça va haver d’apostar més que mai per la possessió per protegir-se. Mingueza, un noi que va entrar a La Masia amb tot just 8 anys, va complir amb bona nota al costat de Lenglet. I el partit que hauria pogut fer molt de mal a Koeman en cas de derrota es va acabar convertint en una espècie d’amistós per fer proves, perquè el tècnic neerlandès va protegir de seguida Lenglet fent jugar de centrals Mingueza i Junior Firpo. Una defensa que, en altres contextos, faria por. Però que va enllestir la poca feina que va tenir sense despentinar-se.
Tan necessitat d’alegries com està, el Barça ha trobat a la Champions League la calma que ha perdut a la Lliga. Coses del destí, ho ha aconseguit a la competició en què l’equip va quedar despullat a Lisboa, Liverpool o Roma. Però una nova generació de futbolistes, de mica en mica, deixen de ser promeses per escriure el present. Amb Griezmann i Dembélé a la banqueta, i sense Messi, De Jong o Ansu, va ser Coutinho qui va exercir de líder inicialment, i es va mostrar entremaliat, fent sotanes als defenses del Dinamo. El millor aliat del brasiler va ser un Pedri que ja sembla un veterà, tot i que encara no pot ni votar. L’aparició del jove canari és com enamorar-se per primer cop: un amor pur i innocent, dels que et deixa nits sense dormir. Elegant i valent, va ser ell qui de mica en mica va anar desgastant un adversari que va patir per superar el doble pivot format per Pjanic i un Aleñá molt treballador. Malgrat que inicialment al Barça li va costar molt crear perill, tampoc va patir.
I l’aposta de Ronald Koeman va sortir bé quan a la segona part, en un quart d’hora esbojarrat, van caure els gols. Primer, una gran internada de Sergiño Dest que va acabar amb un xut creuat del lateral. Després, amb el primer gol d’estratègia de tota la temporada, quan al segon pal Braithwaite va enviar la pilota pentinada per Mingueza al fons de la porteria. I més endavant, amb un penal forçat i transformat pel davanter danès. Poca cosa més va passar, més enllà de minuts per a un altre nord-americà sense por, Konrad de la Fuente, el debut del misteriós Matheus Fernandes, el brasiler que mai va ser presentat, i poder veure de nou Riqui Puig, l’alumne privilegiat de La Masia que per les raons que sigui mai és titular. Qui millor va aprofitar els últims minuts contra un rival sense ànima, però, va ser qui més ho necessitava. Antoine Griezmann. El francès, que havia entrat a la segona part, va poder marcar el gol que servia per posar la cirereta, com si volgués demostrar així que vol que es parli més del seu joc que no de les seves entrevistes.
En temps de penúries, qualsevol alegria és benvinguda. Encara que sigui tapant forats en una plantilla estranya. Encara que sigui pensant que queda molta feina per fer. El Barça ara mateix s’il·lusiona amb els joves per no haver de pensar gaire en com ha quedat la institució, últimament.
