Un empat i tots contents al Camp Nou

BarcelonaUn punt pot marcar la diferència entre el cel i la terra. Al Barça, l’empat contra el Tottenham serà recordat com el dia que es va igualar el rècord de 29 partits consecutius sense perdre a casa a la Champions que tenia el Bayern des de l’any 2002. I al Tottenham, com el dia que van classificar-se patint, superant un Inter incapaç de derrotar el PSV a casa. L’equip de Pochettino acompanyarà als vuitens de final un Barça que, amb un equip ple de suplents, va oferir resistència, complidor, sense posar les coses fàcils a un Tottenham que va estar a un pas de quedar eliminat. Un únic gol pot canviar la vida de molta gent.

Si la festa va ser anglesa, al Barça el protagonisme va ser per a Cillessen i Dembélé. Quan el francès va inventar el gol que va obrir el marcador, Messi, a la banqueta, va fer una mirada als seus companys, somrient, fent broma. Una mirada significativa, d’aquella que fas quan un amic despistat és capaç de fer una genialitat. El francès, el jugador que s’adorm i arriba tard, va liderar la pressió durant un atac londinenc els primers minuts del partit, i un cop va veure que es quedaria sol contra el jove Walker-Peters, el va superar amb facilitat amb un canvi de ritme endimoniat. I quan semblava que anava més ràpid, va frenar en sec, va burlar els defenses i va superar el porter Hugo Lloris, company seu de selecció. Geni difícil d’entendre, Dembélé viu en un món tan tancat, tan particular, que les crítiques no li arriben, no li fan mal. I ell segueix a la seva, marcant gols, fent-se perdonar els pecats. Per cada errada, una genialitat. Al seu món, tot conviu.

El gol va arribar en el millor moment per al francès, però com que va ser tan aviat, va condicionar un partit que va ser més emocionant que brillant, en clau blaugrana. Malgrat alguna genialitat, com dos xuts al pal d’un Coutinho que segueix lluny del seu millor estat de forma, el partit es va decidir a l’àrea blaugrana, on Cillessen va deixar clar que està destinat a marxar del club, perquè és un porter de primer nivell, però que no li podrà prendre la titularitat a Ter Stegen. L’holandès, omnipresent, va convertir-se en el malson d’un Tottenham que, especialment a la segona part, va fer mèrits per puntuar al Camp Nou. La desesperació, de fet, pot convertir-se en una font d’energia increïble, però també pot bloquejar-te. I al Tottenham, durant bona part del partit la necessitat de guanyar va arronsar-li les cames. L’equip de Pochettino es va fer un fart de perdre pilotes, però a la segona part, un cop va començar a endollar-se, va obligar Jasper Cillessen a fer hores extres. Veient com el temps, vell enemic que mai perdona, anava passant, els anglesos van anar creixent de mica en mica, i feien patir de valent un Barça que tenia moltes motivacions, però cap de tant poderosa com la desesperació de l’adversari.

Valverde va deduir que el seu equip trobaria molts espais perquè l’equip de Londres atacaria molt, i va apostar de sortida per jugadors amb cames, d’aquells que volen com fletxes quan davant no tenen tanques ni peatges. Però Aleñá, Coutinho, Munir i un Dembélé capaç de gaudir quan tothom el mira, entre debats i crítiques, no van poder explotar els metres que deixava la defensa anglesa. Més enllà de la genialitat de Dembélé en la jugada del gol blaugrana, el Barça no va tenir consistència ni va saber convertir els nervis de l’adversari en un escenari ideal. El Tottenham va créixer tant que Valverde va fer entrar a la segona part Busquets i Lionel Messi.

El Barça va sobreviure gràcies al golàs de Dembélé, la resistència de Cillessen -amb quatre intervencions clau- i la bona feina de Lenglet i Vermaelen, que van defensar amb passió la seva àrea quan anaven arribant els atacs d’un Tottenham cada cop més esbojarrat i que només van fallar en la jugada del gol de l’empat. Miranda, titular al lateral, i Nelson Semedo van patir molt, i en atac ni Munir ni Aleñá van poder ser protagonistes. Si el Barça, com a equip, no s’hi jugava res, alguns jugadors sí que tenien una oportunitat per fer un pas endavant. Sense joc coral, però, tots van difuminar-se a mesura que el partit es convertia en un acte de resistència blaugrana. Quan faltaven 8 minuts per al final Cillessen va encaixar el gol de Lucas Moura que va significar la condemna de l’Inter i que va donar pas a una nit que serà recordada durant anys al nord de Londres. Al Camp Nou, en canvi, el futur està per escriure en una Champions convertida en el gran objectiu del Barça.