La Copa també s’escapa de la forma més cruel (1-0)

Enviat especial a BilbaoCada dia que passa, l’any 2020 fa més mal. El Barça va caure de la forma més cruel a San Mamés, quedant eliminat de la Copa en el darrer minut, quan Iñaki Williams va fer esclatar la Catedral en l’únic xut entre els tres pals dels locals, un gol que tallava les ales a un Barça que va ser molt superior (1-0). I per això fa més mal la derrota. Després de tantes polèmiques, de tantes ferides, de tantes lesions, l’equip de Quique Setién va saber unir-se al voltant de la pilota, però li va faltar punteria.

En cinc setmanes, el Barça s’ha acomiadat de dues competicions, ha perdut jugadors, ha vist com els seus treballadors es barallen entre ells i ha fet fora un tècnic. El seu substitut però, va demostrar saber gestionar un escenari ben complex apostant per un joc valent. Però al futbol, cal colpejar quan el teu rival tremola. L’Athletic va convertir el partit en un exercici de resistència, confiant que tindria alguna oportunitat. I la va tenir quan el Barça ja no tenia temps per reaccionar.

A San Mamés no et pots amagar. O surt amb el cap alt, llest per deixar-te la pell, o acabes cruspit pels lleons. A Bilbao et toca lluitar contra 40.000 persones que animen els seus tal com els pares animen els seus fills. I que protesten cada acció com si sempre tinguessin raó, quan normalment, no solen tenir-la. L’Athletic, amb menys recursos, sempre porta els partits al limit del reglament, convertint cada partits en un via crucis on cal patir. Era l’escenari ideal per enfonsar-se del tot, després de tot el que ha passat aquest inici d’any 2020. O el lloc per alçar el cap i canviar la dinàmica. I la proposta, la imatge, va ser d’aquells que volen sobreviure. Però el resultat, va ser d’aquells que mica en mica, s’enfonsen.

Quique Setién, descobrint lentament les possibilitats d’una plantilla cada cop més curta per culpa de les lesions, va posar Sergi Roberto com extrem dret, tal com ja havia insinuat contra el Llevant, estirant les orelles d’un Griezmann que va acabar a la banqueta el dia que el Barça s’hi jugava el coll. El reusenc, associant-se amb Nelson Semedo a la banda dreta, va entendre bé quin seria el seu rol en un partit on el Barça tenia prou clar que el pas dels minuts li jugaria a favor. I així va ser. L’Athletic va sortir a mossegar, però mica en mica, a mesura que les cames se li van carregar, el Barça es va anar fent amb el control, tot i que sempre va costar acabar de xutar contra Unai Simón. Després de tant soroll, de tantes converses pujades de to en privat i alguna en públic, el Barça necessitava unir-se al voltant del seu equip, al voltant del joc col·lectiu. Del futbol. I Messi ho va entendre a la perfecció. Un cop surt al terreny de joc, l’argentí només pensa en aconseguir el triomf. La seva picabaralla amb Abidal va convertir-se en un motiu més per demostrar per quina raó porta el braçalet de capità. Va ser Messi qui va estimular els seus companys, el qui va atraure rivals per forçar faltes i el qui va associar-se sempre amb un Ansu Fati que va jugar un bon partit.

Un partit de defenses

L’Athletic va saber defensar, però gairebé no va poder atacar contra Ter Stegen, ja que el Barça va jugar el seu millor partit col·lectiu des de l'arribada de Setien, fent-se amb la pilota i recuperant-la encara més ràpid quan es perdia. Cada pilota llarga dels lleons buscant el cap de Raúl Garcia o les cames d’Iñaki Williams van topar amb la feina colossal de Sergio Busquets, Piqué i Lenglet. Al Barça només li va mancar una mica de màgia al mig del camp. Ivan Rakitic, trist, una mica apàtic, va ser la nota discordant, fallant bastant quan tocava ajudar Ter Stegen en la sortida de pilota. El croat sembla haver oblidat com entendre’s amb Messi i De Jong, encara intenta aprendre com cal fer-ho.

Els dos equips havien sortit a terreny de joc conscients que el Reial Madrid havia caigut contra la Reial Societat. És a dir, que el duel entre els dos clubs que han guanyat més cops la Copa del Rei s’havia convertit, de sobte, en en el partit d’on sortiria el favorit per alçar el trofeu a l’estadi de La Cartuja de Sevilla. Les ocasions clares però, no van arribar fins el final del partit, quan el Barça, sense sort, havia perdut Piqué per lesió. La millor la va tenir Griezmann, qui havia entrat a la segona part juntament amb Arthur Melo. Una centrada de Sergi Roberto va acabar a les botes de Griezmann, qui va xutar contra el cos d’Unai Simón, demostrant de nou que ha perdut la confiança. El jove porter basc també salvaria un bon xut d’un Lionel Messi incansable, quan l’Athletic ja feia estona que es limitava a defensar-se, amb una ajuda arbitral en una jugada on De Jong va demanar un penal bastant clar. Però no era la nit del Barça.

Garitano, llest, es va guardar dos canvis per intentar sorprendre al final. I així va ser. Una centrada d'Ibai, que havia entrat feia poc, la va rematar l'incansable Williams a la mateixa porteria on Aduriz havia fet el seu gol a la primera jornada de lliga, també al final del partit. El Barça de Setién, com li va passar al Barça de Valverde a Aràbia, va caure malgrat ser millor. Quan la tendència és negativa, ni tant sols quan domines el partit acabes triomfant. El 2020 s’ha convertit en un any per oblidar, de moment.