El meu Cruyff
FilòsofLa mort d’algú a qui no coneixies personalment –i, per tant, no pots estimar- et provoca reaccions inesperades. De cop, descobreixes que aquella persona formava part de la teva vida, la seva desaparició la vius com una pèrdua pròpia. Et sorprens trist. Una tristesa sorprenent perquè ja t’hauries d’acostumar a conviure amb la mort. Una tristesa sorprenent perquè no havies parlat mai amb ell (bé, menteixo: amb nou anys i jugant a l’escola de futbol del Barça –l’Espanyol no en tenia- ens el vam trobar en el laberint dels vestidors del Camp Nou. Va repartir autògrafs i paraules d’ànim). Un tristesa sorprenent perquè és un mite –el mite- del teu gran rival. El mite culpable que aquest gran rival sigui des de fa uns anys un equip que no es cansa de guanyar.
Us acompanyo en el sentiment, amics culers. En el sentit més profund de l’expressió. Perquè Cruyff era vostre i vostre és el sentiment. Però nosaltres –molts pericos, la majoria suposo- també ho sentim. I us acompanyem en aquesta tristesa, en aquest dol que fem una mica nostre.
Tot i que la bondat té més bona premsa, el que més admiro en les persones és la intel·ligència. I Cruyff era d’una intel·ligència radical. Radical d’arrel: perquè no era apresa i perquè era creativa. Una intel·ligència que transcendia el llenguatge. La intel·ligència del geni, aquella que s’imposa tot i que és difícil d’explicar. Johan Cruyff expressava la seva intel·ligència en el futbol i des del futbol. Tots els aprenents d’intel·lectuals que juguem a les metàfores de doble direcció entre el futbol i la vida som, al seu costat, una mala còpia.
El meu Cruyff és també part de la meva infància. D’aquells derbis igualats. Dels marcatges especials de Fernando Molinos que avorrien l’holandès fins a portar el seu marcador a l’altre punta del camp per evidenciar l’absurditat d’aquell ball. D’una il·lusió que no va poder ser: la del fitxatge de Cruyff per l’Espanyol frustrat per l’amenaça de Joan Gaspart.
El meu Cruyff també és el qui, per un temps i per amor de pare, va ser perico. Pare d’un fill que no era una figura però que va ser un bon futbolista per a l’Espanyol. Honest i compromès. Amb una intel·ligència que, sense ser la del seu pare, estava per sobre la mitjana dels del seu gremi.
Sortiu i gaudiu, diuen que va dir abans d’un partit molt important. Tota una declaració d’intencions, tota una lliçó de vida. Intel·ligència, un relatiu relativisme i moltes ganes de viure intensament. Aquest és el meu Cruyff. Deixeu-me, per tant, compartir la vostra tristesa i participar del vostre homenatge.
