El Barça domestica la Reial i trenca la maledicció d’Anoeta
BarcelonaL’encanteri d’Anoeta va quedar trencat en mil bocins. Després de cinc derrotes i tres empats en els últims vuit viatges a Sant Sebastià, el Barça va entendre com calia lligar de mans i peus la Reial Societat i va aconseguir un triomf que deixa mig oberta la porta de les semifinals de Copa. L’equip de Luis Enrique en va tenir prou amb un penal de Neymar i molt caràcter, barallant-se molt en un partit amb molt soroll i poc futbol. La recepta per esguerrar una mica la festa de Sant Sebastià. L’afició local no va tenir altre remei que marxar a engrescar-se pels carrers de la ciutat per oblidar que continuaran sense guanyar la Copa una temporada més.
El Barça per fi es va saber adaptar millor a Anoeta. El primer triomf dels homes de Luis Enrique va ser aconseguir fer dubtar la Reial. Els jugadors d’Eusebio, a diferència dels últims partits contra el Barça, ja no se sentien còmodes a casa seva. Com si just abans d’asseure’s a taula per sopar un grup de joves haguessin entrat al menjador per fer una batucada i els haguessin provocat un tall de digestió. O, en aquest cas, una tamborrada, com la que es vivia pels carrers de la ciutat a la mateixa hora del partit.
Molt soroll, de tambors i crits, en un partit en què la pilota, especialment sense Iniesta, anava amunt i avall marejada, canviant de mans un cop i un altre. El Barça, com ja va saber fer contra l’Athletic uns dies abans, va prioritzar no prendre mal en defensa, apostant si calia per jugades verticals com la que va acabar amb el penal de Neymar, originada per un llançament de Cillessen, i amagant la pilota quan calia amb un centre del camp on Iniesta i Busquets per fi jugaven acompanyats d’un Rakitic que després de tants partits fora semblava una mica rovellat. Les pèrdues de pilota van ser la banda sonora d’un partit en què els dos equips volien pressionar els defenses rivals per intentar pispar la cartera ja a prop de la porteria rival. Però cap dels dos ho va aconseguir del tot, malgrat algunes errades d’un Umtiti una mica nerviós quan la pilota, regal enverinat, li arribava als peus.
El Barça va entendre que seria una bona notícia que no passessin gaires coses a prop de les porteries. Si el partit es jugava al centre del camp, ja era un bon negoci, especialment després de mossegar primer amb el gol de penal de Neymar. El brasiler va aturar-se en el moment clau, Elustondo va caure en el parany i el mateix Neymar va ser l’encarregat de burlar Rulli en l’execució, impecable, de la pena màxima. En un partit en què costava ser constant, la qualitat de Neymar decidia contra una Reial que aturava amb faltes Messi, malgrat que l’única groga la va veure l’argentí per trigar a treure una falta. Curiosament, els altres jugadors amonestats van ser Neymar per una piscina i Illarra. I només aquest per fer falta.
La importància de fer un gol
Una eliminatòria a doble partit és com pujar un cim, gestionant el temps i sumant una fita darrere una altra. La primera era marcar a Sant Sebastià. La segona era no rebre gols i defensar un resultat que permet començar a reservar bitllets d’avió per jugar les semifinals. Però res és fàcil, avui en dia, i al descans André Gomes va haver d’entrar per un Iniesta amb problemes físics, emboirant una mica fins llavors un escenari molt positiu per al Barça. L’equip de Luis Enrique, però, va saber anar cuinant el partit a foc lent, jugant amb els nervis d’una Reial Societat que passava a lluitar contra dos enemics: el temps i el Barça. Amb paciència i canvis de ritme claus, el Barça va anar posant en problemes la defensa basca i Neymar va perdonar el segon gol sol davant de Rulli després d’una gran assistència de Busquets. El brasiler, endollat, sempre va oferir-se i va ser el primer a defensar. Al mateix estadi on Carlos Vela havia dit aquella frase en què recordava que els davanters blaugrana no defensaven, els membres del trident van aprendre de les seves errades mantenint la intensitat, tallant pilotes i creant tremolors a la defensa rival durant el primer temps. Al segon, es va descontrolar una mica.
La Reial, però, va aconseguir portar el partit al seu terreny estirant de les orelles Suárez i Neymar. Convertint el partit en una baralla de barri, la Reial va aconseguir que els davanters del Barça estiguessin més pendents de forçar falta amb piscines, de parlar a cau d’orella i de desconnectar-se dels seus companys, deixant espais que els bascos aprofitaven per intentar avançar. Luis Enrique va entendre que calia unir les seves files i posar-hi de nou el seny perdut sense Iniesta, i va donar entrada a Denis Suárez per un Rakitic encara lluny de ser aquell jugador que creava consens entre el barcelonisme. El canvi va funcionar. Quan calia, el Barça amagava la pilota. I, quan tocava, Cillessen xutava la pilota en llarg per deixar que Luis Suárez, amb el seu cos de pes pesant, lluités per mantenir la possessió ben lluny de la porteria defensada amb encert pel porter holandès. La Reial Societat, de fet, gairebé ni va xutar a porteria, domesticada per un Barça que, després de començar el 2017 amb mal de panxa, s’ha endollat competint millor i avançant amb pas ferm. I ho ha fet coincidint amb els dubtes del Reial Madrid. Luis Enrique, satisfet, s’il·lusiona amb un canvi de tendència que permeti tenyir de blaugrana la temporada.