El Barça de Luis Enrique i les virtuts d’un corredor de fons
BarcelonaSi és cert que els equips són un reflex dels seus entrenadors, no deu ser casual que aquest Barça hagi demostrat ser un equip de resistència. Un corredor de fons. Té aquella mirada llarga que posa les males sensacions en perspectiva, mira a meta i es concentra per arribar-hi. Pel camí haurà d’afrontar moments de dubtes, trams de pujada, alguna baixada, parts en què les cames fan figa i parts en què sembla que hagin de volar. I tot és el camí, tot portarà a meta. Pas a pas, pedalada a pedalada.
Un pas és derrotar còmodament l’Athletic, però també ho és aconseguir només un empat al Benito Villamarín una setmana abans. Tot suma en una carrera de fons, fins i tot si se suma poc o no se suma. Al cap i a la fi, s’hauran de recórrer tots els quilòmetres, i el secret està en la gestió que se’n faci per tenir el màxim de temps possible unes bones sensacions. L’equip ja ha passat el tràngol de perdre, alhora, Busquets i Iniesta en un tram de quarts i semifinals de Copa del Rei i sense marge d’error a la Lliga, i fins i tot dissabte celebrava que Paco Alcácer per fi marqués un gol i que Aleix Vidal cada dia sigui més la carta tàctica que havia vingut a ser.
Que això passi ara no és circumstancial i pot acabar sent decisiu, perquè l’ajornament del Celta-Madrid té pinta de convertir-se en una arma psicològica que, per primer cop, pot deixar el Barça provisionalment líder en la pròxima jornada. La carambola seria més un efecte visual que real, perquè sembla difícil que el club blanc no sumi almenys un punt dels sis que encara haurà de disputar-se contra el València i el Celta, les dues jornades que té encara congelades, però pot acabar sent un d’aquells impactes anímics que donen ales al corredor que, per molt que accelerés, s’anava veient incapaç d’agafar el ritme de qui anava per davant.
Aquesta setmana, si el Barça fes la feina contra l’Alabès a Vitòria a les 16.15h, se situaria amb 48 punts i superaria durant unes hores els 46 que tindria el Madrid en iniciar el duel contra l’Osasuna a Pamplona (20.45 h). Seria el primer cop, des de la jornada del debut, que el Barça ocuparia la primera posició a la classificació, encara que fos d’una manera simbòlica i passatgera. “Aquesta Lliga no depèn de nosaltres. Segur que tindrem oportunitat de lluitar-la, però depenem del Madrid. Hem de seguir jugant d’aquesta manera, però guanyant els partits”, deia Luis Enrique a principis d’any, després d’empatar contra el Vila-real, conscient que la batalla per la Lliga aniria condicionada a la capacitat dels blaugranes d’anar passant la responsabilitat de no fallar a l’equip de Zidane. De fet, des de la derrota a Balaídos, el Barça ha encadenat 14 jornades de Lliga sense perdre, encara que s’ha conformat amb cinc empats.
Més empats però els mateixos gols
Els empats estan sent l’única diferència substancial del rendiment dels blaugranes en aquesta tercera temporada de Luis Enrique: n’acumula sis, el doble que en els dos primers cicles. La resta d’aspectes sembla que van al mateix ritme que en l’any del triplet o el curs passat, quan es va acabar aixecant el trofeu. Si es mira a la capacitat golejadora i al to defensiu de l’equip -especialment en l’últim trimestre-, i es té en compte la fiabilitat demostrada fins ara en una competició de llarga durada com la Lliga, l’equip enfila ara la part de la cursa que li va més bé i ho fa amb garanties. Ha marcat 55 gols i n’ha rebut 18, unes dades gairebé idèntiques a les de l’any passat, quan en aquesta mateixa jornada la relació era de 55-17. L’any del triplet, el primer de Luis Enrique, les xifres eren 57-11. Millor defensivament, però molt paral·leles en atac.
Però l’any passat, després d’aquesta mateixa jornada 21, el Barça estava 7 punts per sobre del Madrid després que tant els blancs com l’Atlètic empatessin davant del Betis i el Sevilla. Seria la mateixa distància, set punts, que separaria ara l’equip de Zidane i el de Luis Enrique si els madridistes resolen amb triomf les jornades ajornades que tenen.
Però mentre no ho facin (hauran d’esperar encara dues setmanes per treure’s de sobre almenys un dels partits, el de Mestalla), la mirada a la classificació no dibuixarà aquell forat inabastable que desanima. Aquell pam que el corredor no pot reduir per molt que acceleri i que el desactiva en carrera.
Aquest Barça, però, potser pel tarannà de Luis Enrique, ha traçat una estratègia fins a meta, ha buscat el seu ritme més còmode i avança amb convicció, sense cremar-se abans d’hora amb qui va més ràpid en un tram (el Madrid fins al gener) o amb qui perd velocitat de cop i volta (el Sevilla, ara). Són les habilitats dels corredors de fons.
